Que l’arribada de Chen a l’Espanyol no era un estrany cas d’altruisme ja es podia deduir. No hi ha cap magnat que inverteixi tants milions en una societat anònima i que no pretengui fer-hi negoci, ja sigui de forma directa o indirecta. Per tant, si arriba una oferta suculenta per Aarón, és lògic que s’estudiï i fins i tot s’accepti. Aquí, en la revaloració de futbolistes, és on rau el veritable motiu de l’entrada de Rastar Group a l’Espanyol. Que no fos aquest el model de negoci seria, almenys, inquietant.

Però això no és necessàriament una mala notícia. Invertir per crear una plusvàlua i després vendre forma part del món del futbol i mostra que cada cop els teu efectius es valoren més en el mercat i que vas creixent. Aquest sí que és realment el camí i no desfer-se de Joan Jordán amb un traspàs miserable per alliberar una fitxa.

L’Espanyol, com qualsevol altre equip de la lliga espanyola amb les diabòliques clàusules de rescissió, i si no mireu l’exemple del Barça amb Neymar, ha d’estar disposat a vendre els seus futbolistes si algun altre club fa una oferta ajustada al preu de mercat. Que ningú no s’espanti, aquesta és la realitat del futbol i el que cal fer per conviure-hi és tenir l’alternativa preparada i actuar amb celeritat.

Els jugadors fitxen, creixen o no i se’n van. El que cal saber és quan han arribat al punt de maduració adequat per tal d’optimitzar-ne la venda. Ja arribarà un altre futbolista a un cost inferior que doni un rendiment similar.

Aquesta és la fortalesa de l’actual direcció esportiva encapçalada per Òscar Perarnau. Si el Manchester City o qui sigui arriba amb més de vint milions d’euros per fitxar Aarón, endavant. També entenc com a positiva la possible cessió de Javi Puado a un Segona B, això sí, amb l’opció de compra favorable. Al final, tot és qüestió de diners i oportunitat. Comprar bé per vendre millor sense perdre potencial esportiu. No és fàcil, però és el camí.