No es pot ser a dos llocs alhora. Ahir tocava ser a la manifestació de Barcelona contra el terrorisme i, per no ser-hi, s’havia de tenir una bona coartada. O no voler ser-hi en persona però sí de cor, que és l’única manera de tenir el do de l’ubiqüitat en situacions com aquesta. El món del futbol ja va fer el seu gest de solidaritat amb Barcelona la setmana passada i ahir va semblar excessiu accedir a la petició de canviar l’horari del partit del Barça a Vitòria per no coincidir amb la manifestació de Barcelona. Una cosa és que els clubs decretin un minut de silenci i una altra els drets de televisió i els sagrats horaris, programats amb premeditació pensant en la clientela de Yokohama o de Fort Lauderdale. No hi va haver manera, doncs, de ser a la manifestació i veure el Barça alhora. Afortunadament, mig milió de conciutadans ens van representar als que vam estar pendents del partit de Mendizorrotza. No es pot ser a dos llocs alhora.

Bé, no es pot ser a dos llocs alhora excepte si ets Messi jugant a futbol. Des que torna a jugar de fals nou en l’esquema d’Ernesto Valverde és tan indetectable per als rivals com decisiu en les seves accions. Ahir, de fet, el partit del Barça estava claríssim des del començament: o el decidia ell o no el decidia ningú. Abandonat per Neymar i amb Suárez lesionat, ni els acompanyants que l’argentí tenia en atac tenien gaire clar on era la porteria rival ni l’Alavés del jove tècnic Luis Zubeldía va aspirar a gaire res més que a protegir la seva. Messi és, en si mateix, una línia pròpia en el dibuix de Valverde, que va repetir el que li va donar la victòria contra el Betis. En cap cas un 4-2-3-1, perquè Busquets és l’únic mig centre, ahir amb Rakitic i Iniesta com a interiors. Un 4-4-2 en rombe o un 4-3-Messi-2. A banda del dibuix, però, el nou tècnic blaugrana va fer una alineació que podia ser una declaració d’intencions. Com si digués “això és el que hi ha”, va deixar Alcácer (titular contra el Betis) a la banqueta i va posar Aleix Vidal en punta al costat de Deulofeu. I per no treure Sergi Roberto de l’onze titular, el va col·locar de lateral dret en lloc de Semedo. Però tenint raó que “això és el que hi ha”, va treure Sergi Roberto del lloc on és rellevant, el mig del camp, i va exposar Aleix Vidal a la irrellevància.

El Barça estava ben posat, tenia la possessió de la pilota, dominava i treballava, però va exhibir una falta de profunditat desesperant. L’únic que salvava l’equip en la primera part era la insistència en l’atac i la recuperació per continuar atacant. Però també hi havia una evidència: només s’havia d’estar pendent d’un jugador, l’omnipresent Messi. Els aficionats blaugrana estaven tan pendents d’una acció seva que desequilibrés el partit com ho estaven els defenses de l’Alavés per mantenir la seva porteria a zero. Deulofeu era el col·laborador més voluntariós que tenia, i amb Iniesta combinen de memòria. Messi no va marcar de penal, però ho va acabar fent en dues jugades. Ho esperaven els culers pendents del partit i ho temien els defenses locals. No hi havia cap altra resolució possible.

Valverde, en espera de Dembélé i, potser, de Coutinho, va poder transmetre el missatge que “això és el que hi ha” i, alhora, aconseguir la segona victòria. Ah, i va fer debutar Paulinho, que va entrar en el lloc d’Iniesta. Un canvi que no hauria de ser una metàfora del que ha de venir.