No es pot ser a dos llocs alhora. Ahir tocava ser a la mani­fes­tació de Bar­ce­lona con­tra el ter­ro­risme i, per no ser-hi, s’havia de tenir una bona coar­tada. O no voler ser-hi en per­sona però sí de cor, que és l’única manera de tenir el do de l’ubiqüitat en situ­a­ci­ons com aquesta. El món del fut­bol ja va fer el seu gest de soli­da­ri­tat amb Bar­ce­lona la set­mana pas­sada i ahir va sem­blar exces­siu acce­dir a la petició de can­viar l’horari del par­tit del Barça a Vitòria per no coin­ci­dir amb la mani­fes­tació de Bar­ce­lona. Una cosa és que els clubs decre­tin un minut de silenci i una altra els drets de tele­visió i els sagrats hora­ris, pro­gra­mats amb pre­me­di­tació pen­sant en la cli­en­tela de Yoko­hama o de Fort Lau­der­dale. No hi va haver manera, doncs, de ser a la mani­fes­tació i veure el Barça alhora. Afor­tu­na­da­ment, mig milió de con­ciu­ta­dans ens van repre­sen­tar als que vam estar pen­dents del par­tit de Men­di­zor­rotza. No es pot ser a dos llocs alhora.

Bé, no es pot ser a dos llocs alhora excepte si ets Messi jugant a fut­bol. Des que torna a jugar de fals nou en l’esquema d’Ernesto Val­verde és tan inde­tec­ta­ble per als rivals com deci­siu en les seves acci­ons. Ahir, de fet, el par­tit del Barça estava claríssim des del començament: o el deci­dia ell o no el deci­dia ningú. Aban­do­nat per Ney­mar i amb Suárez lesi­o­nat, ni els acom­pa­nyants que l’argentí tenia en atac tenien gaire clar on era la por­te­ria rival ni l’Alavés del jove tècnic Luis Zubeldía va aspi­rar a gaire res més que a pro­te­gir la seva. Messi és, en si mateix, una línia pròpia en el dibuix de Val­verde, que va repe­tir el que li va donar la victòria con­tra el Betis. En cap cas un 4-2-3-1, perquè Bus­quets és l’únic mig cen­tre, ahir amb Raki­tic i Ini­esta com a inte­ri­ors. Un 4-4-2 en rombe o un 4-3-Messi-2. A banda del dibuix, però, el nou tècnic blau­grana va fer una ali­ne­ació que podia ser una decla­ració d’inten­ci­ons. Com si digués “això és el que hi ha”, va dei­xar Alcácer (titu­lar con­tra el Betis) a la ban­queta i va posar Aleix Vidal en punta al cos­tat de Deu­lo­feu. I per no treure Sergi Roberto de l’onze titu­lar, el va col·locar de late­ral dret en lloc de Semedo. Però tenint raó que “això és el que hi ha”, va treure Sergi Roberto del lloc on és relle­vant, el mig del camp, i va expo­sar Aleix Vidal a la irre­llevància.

El Barça estava ben posat, tenia la pos­sessió de la pilota, domi­nava i tre­ba­llava, però va exhi­bir una falta de pro­fun­di­tat des­es­pe­rant. L’únic que sal­vava l’equip en la pri­mera part era la insistència en l’atac i la recu­pe­ració per con­ti­nuar ata­cant. Però també hi havia una evidència: només s’havia d’estar pen­dent d’un juga­dor, l’omni­pre­sent Messi. Els afi­ci­o­nats blau­grana esta­ven tan pen­dents d’una acció seva que dese­qui­librés el par­tit com ho esta­ven els defen­ses de l’Alavés per man­te­nir la seva por­te­ria a zero. Deu­lo­feu era el col·labo­ra­dor més volun­tariós que tenia, i amb Ini­esta com­bi­nen de memòria. Messi no va mar­car de penal, però ho va aca­bar fent en dues juga­des. Ho espe­ra­ven els culers pen­dents del par­tit i ho temien els defen­ses locals. No hi havia cap altra reso­lució pos­si­ble.

Val­verde, en espera de Dembélé i, pot­ser, de Cou­tinho, va poder trans­me­tre el mis­satge que “això és el que hi ha” i, alhora, acon­se­guir la segona victòria. Ah, i va fer debu­tar Pau­linho, que va entrar en el lloc d’Ini­esta. Un canvi que no hau­ria de ser una metàfora del que ha de venir.