L’ACB no pot esperar més a reinventar-se

L’ACB va entrar en joc l’any 1983 com a res­posta a la indolència per part del món fede­ra­tiu davant els interes­sos i la pro­blemàtica del bàsquet pro­fes­si­o­nal. Va ser una orga­nit­zació pio­nera, amb rèpli­ques en alguns estats euro­peus, que va saber capi­ta­lit­zar la loco­mo­tora d’imatge que va ser la plata olímpica espa­nyola del 1984 i con­ver­tir-la en un impuls posi­tiu. Però tot can­via i tot s’acce­lera i fa temps que el model de l’ACB fla­queja pel que fa a la presa de deci­si­ons. L’acord per als grans temes es decanta més cap al con­sens que cap a la majo­ria i, per tant, aques­tes deci­si­ons estan sota el jou d’una majo­ria de blo­queig rela­ti­va­ment fàcil d’acon­se­guir. La intenció és impe­ca­ble però el resul­tat, poc ope­ra­tiu.

No és la pri­mera vegada –i en vin­dran més– que reclamo que l’ACB sigui cons­ci­ent de la seva posició en la cor­re­lació de for­ces del bàsquet euro­peu. De l’ACB va sor­tir l’Euro­lliga però, com sol pas­sar en cada família, l’espècie millora amb cada gene­ració, la cri­a­tura s’ha fet gran i quan ha des­ple­gat la seva oferta, els millors s’hi han apun­tat. Els intents de FIBA per recu­pe­rar el poder i la influència per­duda arri­ben tard, por­ten l’eti­queta de per­de­dor (Basket­ball Cham­pi­ons Lea­gue) o, pel per­ju­dici irra­ci­o­nal que cau­sen a les lli­gues de clubs, són ridícules (fines­tres de selec­ci­ons).

L’ACB ha de ser cons­ci­ent que no té tants asos com anys enrere i valo­rar com un actiu de valor incal­cu­la­ble que alguns dels millors equips de l’Euro­lliga (el Barça, el Madrid i el Basko­nia tenen plaça fixa i aquest curs també hi seran l’Uni­caja i el València) siguin mem­bres de l’asso­ci­ació. Cinc són una mino­ria entre divuit, però poden blo­que­jar deter­mi­na­des deci­si­ons. I si en el pas­sat a l’ACB hi havia dos sec­tors, un aglu­ti­nat pel Barça i l’altre pel Madrid, avui dia els interes­sos i neces­si­tats dels dos grans clubs de fut­bol són abso­lu­ta­ment els matei­xos, i coin­ci­dents amb els dels altres clubs de l’Euro­lliga.

L’alerta que repe­ti­da­ment fan sonar els qua­tre grans no és el conte d’en Pere i el llop. L’ACB, també debi­li­tada perquè cada estiu que va als jut­jats perd, té dues alter­na­ti­ves. O entén que els grans li apor­ten valor i redu­eix el nom­bre de par­tits perquè el seu calen­dari sigui com­pa­ti­ble amb l’Euro­lliga o es resigna a man­te­nir una com­pe­tició que pot­ser con­ti­nuarà sent de 18 i amb play-off, però sense els equips que li per­me­ten ven­dre els drets d’imatge i ingres­sar uns diners que rever­tei­xen en tots. Si els clubs petits man­te­nen la mirada de curta volada, de defen­sar només l’interès par­ti­cu­lar, mirant de pre­ser­var la plaça a qual­se­vol preu, pot­ser con­ti­nu­a­ran a l’ACB però en pocs anys seran més pobres del que són ara.