Madrid, ‘mercato’ i ‘villarato’
L’absurda aturada per les seleccions (incís: és indignant que Suárez jugués amb l’Uruguai. I com queden els nostres serveis mèdics, donant-li l’alta oficial? Potser el van visitar per Skype?) ens serveix per valorar tranquil·lament l’inici del campionat estatal. És anecdòtic, però el Barça és colíder. Això sí, mercès a haver jugat contra un Betis i un Alavés molt poc competitius i, sobretot, gràcies a Messi. Sense ell al camp, em jugo un pèsol que, com a molt, tindríem els mateixos punts que la penya dels germans Padrós entrenada per Zidane. Oh, sorpresa! El Madrid va tenir la primera ensopegada a Chamartín. Empat i gràcies (el diari valencià Superdeporte reclamava fins a tres penals a l’àrea local).
Sir Alex Ferguson diu que veu el Madrid “dominant el futbol europeu els propers tres o quatre anys”. Esperem que la capacitat predictiva del Sir sigui com la del també britànic, Lord Kelvin, el prestigiós físic, membre de la Royal Society, que el 1902 assegurava: “Cap avió tindrà èxit a la pràctica.” En qualsevol cas, a mi no m’impressionen. De moment, només ha calgut que el Madrid s’enfrontés amb un equip tàcticament ben posicionat, amb el to físic adequat i una mentalitat fresca perquè apareguessin les esquerdes, sobretot al darrere. I sense Morata i James han perdut gol. A més a més, el partit contra el València de Marcelino va posar en evidència el divorci indissimulable entre l’afició i dues de les seves estrelles més remunerades: Benzema i, sobretot, el gal·lès Gareth Bale. Ells també tenen problemes.
Plantilla incompleta?
Si nosaltres som capaços de rendir al màxim, estarem en condicions de superar-los. A propòsit, quan lliuro aquesta nota falten hores perquè es tanqui el mercato i s’acabi el que ha estat un serial d’estiu lamentable de fitxatges i no fitxatges, un autèntic manual del despropòsit a càrrec d’un elenc encapçalat pel senyor Bartomeu i completat pels senyors Mestre 200%, Soler, Sanllehí, Bordas, Fernández, Segura... i potser Braida? –quin figura l’italià, i quina manera injustificable de sumar una nòmina inútil més a compte del club.
Després del fitxatge imprescindible –preu abusiu al marge– de Dembélé, ens faltava un migcampista i un davanter (Alcácer i Deulofeu justegen massa), dues posicions que, en la seva condició de mitjapunta, hauria pogut cobrir Coutinho, més un central (a Yerry Mina, que vindrà al gener, el veig lent per al futbol europeu. I grinyola que es quedi Vermaelen. En un club amb planter, el quart central –quan calgui fer-ne ús– ha de ser el millor del B). Sense més incorporacions (de nivell, no els saldos que sonen a última hora), la plantilla queda incompleta i haurem d’acudir al mercat d’hivern...
Qui ens robi menys
Defenestrat Villar, en la lluita per presidir la RFEF tinc molt clar que el guanyador, sigui qui sigui, estarà beneït pel senyor Pérez de Castor. Llegeixo que Xavi Hernández aposta per Luis Rubiales, l’actual president de l’AFE, a qui pensa “demanar que faci el pas i es presenti”.
En la Rússia revolucionària, en plena guerra entre tsaristes i bolxevics, el general Knox va preguntar a un camperol siberià qui preferia que guanyessin: “Els qui ens robin menys”, va ser la resposta (ens ho explica Josep Fontana a El siglo de la Revolución). Doncs això! Perquè, precisament, això va aconseguir Joan Laporta i a Madrid, miserablement, es van inventar el villarato. No ens van donar res, simplement –que no era poca cosa– ens van robar menys...
