De vegades hi ha explicacions que són més inquietants que el silenci. El balanç satisfactori que van fer dissabte Albert Soler i Robert Fernández de la seva gestió en el mercat futbolístic és més inquietant que tranquil·litzador. Entre el tancament del mercat i la seva compareixença hi havia hagut prou temps per pensar que, en un moment de lucidesa, el que havien decidit comunicar era la seva dimissió (i la d’alguns desmarcats de la compareixença). Al contrari. Van presentar la seva gestió –i la del desmarcat Pep Segura– com un exercici de “coherència” i “responsabilitat”. Segons ells, van complir plenament l’únic criteri que els havia imposat el president Bartomeu: no posar en perill la viabilitat econòmica del club. No van citar cap criteri més. Ni que els fitxatges responguessin a una determinada idea de jugar a futbol, ni que es promoguessin jugadors formats a la casa. De res d’això es va parlar en la seva compareixença. Va ser un exercici de política gastada, que és d’on ve Soler. La que no fa la feina, que no reconeix mai errors i que només inverteix temps i esforços a elaborar excuses, sobretot per salvar el càrrec.

D’excuses, sí que n’hi va haver. La culpa que no hi hagi hagut més incorporacions és que el mercat de fitxatges ara ja no el dominen els clubs tradicionals, sinó els magnats. Per no contribuir a aquest desori (cert), Soler i els seus subordinats han decidit que no pagarien 200 milions al Liverpool per Coutinho, però en canvi estaven disposats a pagar-n’hi 160. La coherència i la responsabilitat estan quantificades en aquests 40 milions entre el que demanava el Liverpool i el que oferia el Barça. El balanç final és que s’han incorporat Deulofeu, Semedo, Paulinho i Dembélé, que hi ha hagut les baixes de Tello, Mathieu i Neymar i les cessions de Samper, Douglas, Munir i Marlon. La conclusió de Soler és la següent: “Tenim el millor equip que es pot tenir.” I la de Robert: “No hem fracassat.”

Hi ha altres maneres de veure-ho, és clar. És cert que, amb la plantilla que hi ha, Ernesto Valverde pot confeccionar un onze titular molt competitiu. Però si mira a la banqueta, hi trobarà recanvis que puguin incidir en el partit? Tindrà quinze o setze jugadors que permetin mantenir un nivell competitiu per afrontar els grans reptes de la temporada? S’ha avançat en la millora de la plantilla o s’ha retrocedit? Hàbilment, Soler i Robert es remeten als resultats que han de venir. Però aquesta és la plantilla que respon al que va demanar el nou tècnic: un equip al nivell de les exigències? O a la clàusula no escrita que posa Messi –que encara ha de signar– en els seus contractes de renovació: un equip veritablement competitiu? Sobre això, les explicacions també han generat més inquietud que el silenci previ.

I en últim terme hi ha el que ha passat entre la planificació inicial i el resultat final. Si algú volgués planificar una campanya d’autodesprestigi ho tindria difícil per superar aquest estiu del Barça. Començant per l’anàlisi dels problemes de la temporada passada: falta múscul al mig del camp, ens van dir. Només això? A partir d’aquesta anàlisi parcial i errònia, les gestions que s’han fet han estat tot el contrari del que hauria de ser una planificació. Es comença nomenant un mànager esportiu en ple estiu, s’ignora la possibilitat de sortida de Neymar i s’espera a la confirmació per intentar reaccionar; el PSG es rifa del Barça durant tot l’estiu: no per Verratti, clàusula Neymar, piulades rient-se de la derrota del Barça en la supercopa... i encara intenten fitxar Di María; es rebutgen ofertes milionàries per jugadors com André Gomes (així ho anuncien) i després se li busca una cessió fins a última hora que ningú accepta; apareix Seri a la planificació per petició popular i se’l rebutja quan ja estat fitxat, un cas similar al del central Iñigo Martínez; el traspàs de Tello al Betis (4 milions) s’acaba convertint en l’operació més milionària de l’estiu (la de Neymar no es volia fer); i fins a última hora es diu que arribaran un o dos fitxatges (el mateix dia que el secretari tècnic diu: “Sort que ens hem mogut amb rapidesa”) i, mentrestant, són incapaços de completar les necessàries sortides de jugadors. No cal qualificar-ho. Es qualifica sol.

Hi ha moments en què no queda més remei que reconèixer que, més enllà de les circumstàncies, s’ha fet malament la feina. No és el cas. Ni aquesta vegada. És impossible exercir lideratge quan no hi ha idees, sinó que es va a remolc dels esdeveniments. És impossible transmetre confiança quan no hi ha convicció, sinó excuses i oportunisme. La pilota potser entrarà o potser no, però el pilotatge del Barça està només en mans de Messi i Valverde.