Inquietant

De vega­des hi ha expli­ca­ci­ons que són més inqui­e­tants que el silenci. El balanç satis­fac­tori que van fer dis­sabte Albert Soler i Robert Fernández de la seva gestió en el mer­cat fut­bolístic és més inqui­e­tant que tran­quil·lit­za­dor. Entre el tan­ca­ment del mer­cat i la seva com­pa­rei­xença hi havia hagut prou temps per pen­sar que, en un moment de luci­desa, el que havien deci­dit comu­ni­car era la seva dimissió (i la d’alguns des­mar­cats de la com­pa­rei­xença). Al con­trari. Van pre­sen­tar la seva gestió –i la del des­mar­cat Pep Segura– com un exer­cici de “coherència” i “res­pon­sa­bi­li­tat”. Segons ells, van com­plir ple­na­ment l’únic cri­teri que els havia impo­sat el pre­si­dent Bar­to­meu: no posar en perill la via­bi­li­tat econòmica del club. No van citar cap cri­teri més. Ni que els fit­xat­ges res­pon­gues­sin a una deter­mi­nada idea de jugar a fut­bol, ni que es pro­mo­gues­sin juga­dors for­mats a la casa. De res d’això es va par­lar en la seva com­pa­rei­xença. Va ser un exer­cici de política gas­tada, que és d’on ve Soler. La que no fa la feina, que no reco­neix mai errors i que només inver­teix temps i esforços a ela­bo­rar excu­ses, sobre­tot per sal­var el càrrec.

D’excu­ses, sí que n’hi va haver. La culpa que no hi hagi hagut més incor­po­ra­ci­ons és que el mer­cat de fit­xat­ges ara ja no el domi­nen els clubs tra­di­ci­o­nals, sinó els mag­nats. Per no con­tri­buir a aquest desori (cert), Soler i els seus sub­or­di­nats han deci­dit que no paga­rien 200 mili­ons al Liver­pool per Cou­tinho, però en canvi esta­ven dis­po­sats a pagar-n’hi 160. La coherència i la res­pon­sa­bi­li­tat estan quan­ti­fi­ca­des en aquests 40 mili­ons entre el que dema­nava el Liver­pool i el que ofe­ria el Barça. El balanç final és que s’han incor­po­rat Deu­lo­feu, Semedo, Pau­linho i Dembélé, que hi ha hagut les bai­xes de Tello, Mat­hieu i Ney­mar i les ces­si­ons de Sam­per, Dou­glas, Munir i Mar­lon. La con­clusió de Soler és la següent: “Tenim el millor equip que es pot tenir.” I la de Robert: “No hem fra­cas­sat.”

Hi ha altres mane­res de veure-ho, és clar. És cert que, amb la plan­ti­lla que hi ha, Ernesto Val­verde pot con­fec­ci­o­nar un onze titu­lar molt com­pe­ti­tiu. Però si mira a la ban­queta, hi tro­barà recan­vis que puguin inci­dir en el par­tit? Tindrà quinze o setze juga­dors que per­me­tin man­te­nir un nivell com­pe­ti­tiu per afron­tar els grans rep­tes de la tem­po­rada? S’ha avançat en la millora de la plan­ti­lla o s’ha retro­ce­dit? Hàbil­ment, Soler i Robert es reme­ten als resul­tats que han de venir. Però aquesta és la plan­ti­lla que res­pon al que va dema­nar el nou tècnic: un equip al nivell de les exigències? O a la clàusula no escrita que posa Messi –que encara ha de sig­nar– en els seus con­trac­tes de reno­vació: un equip veri­ta­ble­ment com­pe­ti­tiu? Sobre això, les expli­ca­ci­ons també han gene­rat més inqui­e­tud que el silenci previ.

I en últim terme hi ha el que ha pas­sat entre la pla­ni­fi­cació ini­cial i el resul­tat final. Si algú volgués pla­ni­fi­car una cam­pa­nya d’auto­des­pres­tigi ho tin­dria difícil per superar aquest estiu del Barça. Començant per l’anàlisi dels pro­ble­mes de la tem­po­rada pas­sada: falta múscul al mig del camp, ens van dir. Només això? A par­tir d’aquesta anàlisi par­cial i errònia, les ges­ti­ons que s’han fet han estat tot el con­trari del que hau­ria de ser una pla­ni­fi­cació. Es comença nome­nant un mànager espor­tiu en ple estiu, s’ignora la pos­si­bi­li­tat de sor­tida de Ney­mar i s’espera a la con­fir­mació per inten­tar reac­ci­o­nar; el PSG es rifa del Barça durant tot l’estiu: no per Ver­ratti, clàusula Ney­mar, piu­la­des rient-se de la der­rota del Barça en la super­copa... i encara inten­ten fit­xar Di María; es rebut­gen ofer­tes milionàries per juga­dors com André Gomes (així ho anun­cien) i després se li busca una cessió fins a última hora que ningú accepta; apa­reix Seri a la pla­ni­fi­cació per petició popu­lar i se’l rebutja quan ja estat fit­xat, un cas simi­lar al del cen­tral Iñigo Martínez; el traspàs de Tello al Betis (4 mili­ons) s’acaba con­ver­tint en l’ope­ració més milionària de l’estiu (la de Ney­mar no es volia fer); i fins a última hora es diu que arri­ba­ran un o dos fit­xat­ges (el mateix dia que el secre­tari tècnic diu: “Sort que ens hem mogut amb rapi­desa”) i, men­tres­tant, són incapaços de com­ple­tar les necessàries sor­ti­des de juga­dors. No cal qua­li­fi­car-ho. Es qua­li­fica sol.

Hi ha moments en què no queda més remei que reconèixer que, més enllà de les cir­cumstàncies, s’ha fet mala­ment la feina. No és el cas. Ni aquesta vegada. És impos­si­ble exer­cir lide­ratge quan no hi ha idees, sinó que es va a remolc dels esde­ve­ni­ments. És impos­si­ble trans­me­tre con­fiança quan no hi ha con­vicció, sinó excu­ses i opor­tu­nisme. La pilota pot­ser entrarà o pot­ser no, però el pilo­tatge del Barça està només en mans de Messi i Val­verde.