Vaivens institucionals
El FC Barcelona d’Ernesto Valverde ja roda des de fa tres jornades. Ni de bon tros es veu un equip que hagi assumit a la perfecció els automatismes fruit de les manies del nou mister, però teòricament (i esperem a la pràctica) això hauria de ser només qüestió de temps. I de Leo Messi, divinitat al vestidor, que li beneeixi els seus plantejaments sobre la gespa alegrant la cara i marcant gols! El que em preocupa és el divorci que es va veure entre l’afició i el president en la presentació del davanter francès Dembelé, El Mosquito provinent d’Alemanya, que, de fet, hauria de ser l’home escollit (l’únic) per fer oblidar un mercenari (un més!) com Neymar.
Josep M. Bartomeu ha quedat tocat després d’un estiu massa mogut, precisament, per la gestió barroera de la marxa del crac brasiler i la inflació del mercato a la qual han contribuït els gasodòlars provinents del club inquilí del Parc dels Prínceps: la política de fitxatges no és, precisament, l’assignatura que Bartomeu passa amb més nota cada estiu. I ja en van tres.
A més, em preocupa una direcció esportiva els postulats de la qual s’allunyen de l’ADN Barça dels últims anys, el que va meravellar l’afició durant bona part de la primera dècada del nou segle. Em preocupa, permeteu-me l’atreviment, l’herència de Llorenç Serra Ferrer portada de nou a les entranyes del Camp Nou, desgraciadament en un club que té una història cíclica i el record del tècnic mallorquí a la casa és ben preocupant.
Ernesto Valverde afronta aquesta temporada amb un doble repte: per una banda, havent de gestionar un equip que no sembla haver trobat la manera de suplir les mancances del curs passat; i, per l’altra, havent de conviure en un entorn institucional enrarit. El primer, forma part de la vida de l’entrenador professional: saber treballar amb el que es té i el club es pot permetre, l’equip és aquest i poc marge queda. Si els nous fitxatges finalment brillen, o alguns dels últims anys agafen la forma desitjada, s’oblidaran els tres estius poc alegres que hem passat.
Però, el segon repte és un a més a més que, en cas d’accentuar-se, pot complicar molt les coses al tècnic. Fa alguns anys, Pep Guardiola ja va fer de portaveu in pectore a falta de lideratge institucional; però, per trajectòria i caràcter no veig Valverde havent de sortir a apagar els focs que hi pugui haver com va fer el tècnic de Santpedor, ara amo i senyor del Manchester City. L’esperança és la de sempre: que la pilota entri i l’equip no perdi mai les possibilitats de guanyar títols. Per sort o per desgràcia (Bartomeu ho sap bé), els títols donen o treuen les presidències. Els títols arriben a tapar els vaivens institucionals.