Obra d’autor
Torna el futbol en la lliga amb un apassionant Barça-Espanyol. Ve de gust. De fet, és el que esperen els aficionats, que rodi la pilota, poder veure els futbolistes, emocionar-se amb els gols. En definitiva, futbol. Fins ara, només hi hagut protagonisme als despatxos amb els resultats coneguts per tothom. Bons o dolents? El barcelonisme és tan plural que el debat sobre la situació és ampli, sobre si és millor tenir o no Neymar, sobre les capacitats de la plantilla actual, sobre l’oportunitat –com va dir el president Bartomeu– de tornar a determinats orígens...
La realitat, sigui la que sigui, és la resultant d’un munt de decisions preses per l’àrea esportiva del Barcelona: el president, Josep Maria Bartomeu; el vicepresident Jordi Mestre; el directiu Javier Bordas; el cap dels esports professionals, Albert Soler; el mànager general, Pep Segura; el secretari tècnic del primer equip, Robert Fernández, i finalment, els que tracten de tancar les operacions, a saber, el CEO, Òscar Grau, i el cap de futbol, Raül Sanllehí. D’aquests dos darrers, poca cosa a dir. Només que cal celebrar que no s’hagin penjat d’un pi atesa la disparitat de criteris i instruccions que reben, sovint tan allunyades com el blanc i el negre. Com a tall d’exemple, el cas Seri, amb Sanllehí enviat pel Barça a Niça per tancar l’operació i obligat a tornar sense fer-la després de protagonitzar un paperot històric. La imatge del Barcelona en joc.
El president és el responsable d’haver construït aquesta àrea, alhora superpoblada. I no ens endinsarem avui en els càrrecs –també doblats– del Barça B i el juvenil (José Mari Bakero i Guillermo Amor) i del futbol de base (Jordi Roura i Aureli Altimira). I per què ho ha fet així? És evident que Bartomeu no és un home de futbol i que necessita ajuda. Sobre el pla original, Johan Cruyff va marxar per cames abans de morir i Pep Guardiola no en vol ni sentir a parlar, d’aquesta gent. En l’esglaó següent, Txiki Begiristain i Andoni Zubizarreta fins i tot han canviat de país per treballar després de marxar del Barça extraordinàriament cremats. I en el de futuribles, a Xavi Hernández ja l’hem escoltat aquesta setmana (“la junta s’ha adormit en els fitxatges”) i a Carles Puyol també el vam veure marxar del club després de l’acomiadament de Zubi. Sense referents. El president del Barcelona sempre ha dit que el seu pal de paller esportiu és Sandro Rosell, “una de les cinc persones del món que més en sap, de futbol”. En principi, aquest far tampoc el pot il·luminar. Així, sense coneixements i aïllat, ha trobat la figura del polític Albert Soler. I dels tècnics Robert i Segura. Són la seva gent. Són les persones que tracen el pla per mirar de tornar a fer del Barça la referència mundial de la pilota.
Bartomeu va agafar les regnes en el cas Seri, però es va netejar les mans amb l’oferiment de negociar per Mbappé. En els dos casos, els tècnics van desestimar els fitxatges. Al principi de l’estiu, l’home clau era Verratti, perquè el diagnòstic de la malaltia així ho aconsellava, però va acabar venint Paulinho, per perfil, la nit i el dia. Però a Robert li agradava. Encara que hagi estat a preu d’or. I encara que el president parli de retornar a les essències i fer un futbol amb protagonisme del mig del camp, un no acaba d’imaginar-s’ho amb el brasiler dirigint les operacions. Com Dembélé. No toca entrar en el nou sistema futbolístic imposat pels diners de Qatar, però el francès (ex-Borussia) és el segon fitxatge més car de la història del futbol. I els que van oferir per Coutinho? I els diners de Qatar, en fi, no sabem si Bartomeu és la persona més adequada per criticar-los. O si és gaire ètica la manera de contractar el mateix Dembélé, o els intents amb Coutinho, instant-los a la rebel·lia (abans ho havien intentant també amb Verratti). El Barça és un club més, com els altres. Va rebre de Neymar la mateixa deslleialtat que ofereix. És així. Alguna cosa (per ser generós) està fallant si fins i tot Iniesta aixeca la veu. Sorprenent, oi?
El pla de Bartomeu ja està vist. La seva obra d’autor (continuïtat de la de Rosell) es comença a veure ara. I amb la pressió de l’obra rebuda, comença l’era Valverde. Que tingui sort.
Referèndum
Ens veuen com una colònia i així ens tracten. No cal perdre el temps en més explicacions. Ja les hem donat totes. Valentia, organització i talent. Adeu. Tenim pressa.