Més monòleg blaugrana que diàleg

Pas­sen amb rela­tiva pla­ci­desa per al Barça els últims der­bis al Camp Nou. Inde­pen­dent­ment que l’equip esti­gui pletòric o en recons­trucció. Messi s’exhi­beix quan vol o, si més no, posa remei a tot. I, men­tres­tant, la recom­pensa a la fia­bi­li­tat de l’equip de Val­verde en la lliga arriba de les con­ces­si­ons del Madrid al Ber­nabéu. Ja són qua­tre punts, aire per al Barça. El Camp Nou no va patir gens i es va dedi­car, entre altres coses, a reac­ti­var els crits d’“inde­pendència”, afe­gint-hi el de “vota­rem”, i a començar a veure els pri­mers tocs de Dembéle. L’Espa­nyol no està a punt encara per inqui­e­tar el Camp Nou.

Nor­mal­ment els par­tits són un diàleg. Però hi ha vega­des en què sem­blen dos monòlegs. Així va arren­car el derbi ahir al Camp Nou. L’Espa­nyol va fer una expo­sició con­vençuda del que vol que sigui soli­desa defen­siva i el Barça va inten­tar expo­sar la reac­ti­vació del seu joc en atac. Tots dos equips tenen qüesti­ons exis­ten­ci­als per resol­dre i en el cara a cara, més que mirar-se l’un a l’altre, es van mirar ells matei­xos. Els bons moments de l’Espa­nyol de Sánchez Flo­res de la tem­po­rada pas­sada van arri­bar quan ja havia acon­se­guit con­so­li­dar una estruc­tura defen­siva més o menys fia­ble. I per afron­tar la visita al seu rival ciu­tadà va pre­sen­tar d’entrada aquests fona­ments defen­sius. I el Barça té el dubte exis­ten­cial de com tor­nar a tro­bar la manera de gene­rar joc, més enllà de fer arri­bar la pilota al tri­dent. Entre altres coses, perquè aquest estiu el tri­dent s’ha des­fet i a ningú, ni a ell mateix, interessa que Dembélé sigui vist com una nova versió de Ney­mar. Ell vol ser ell mateix, però de moment Val­verde se’l va guar­dar a la ban­queta. Si més no d’entrada.

El punt de par­tida del tècnic basc en la veri­ta­ble arren­cada de la tem­po­rada, en el pri­mer par­tit post­mer­ca­deig, va ser ali­near un onze amb juga­dors que ja tenia abans de la pri­mera jor­nada. Amb Semedo i Deu­lo­feu, però sense Pau­linho i Dembélé. El dibuix sí que és nou, bàsica­ment per la posició de Messi, que ha aban­do­nat la demar­cació d’extrem dret per ocu­par la de fals nou, inven­tada per a ell per Pep Guar­di­ola. I encara que s’adju­di­qui a Val­verde l’esquema 4-2-3-1 com el seu pre­fe­rit, con­ti­nua fent jugant el seu Barça amb un 4-4-2 o 4-3-3, en què Messi és una línia ell mateix, ja sigui com a punt del rombe del mig de camp o com a ter­cer ata­cant. Això fa que els dos pun­tes no siguin ni extrems ni davan­ters cen­tre, excepte en moments cir­cums­tan­ci­als. Suárez va jugar una mica tirat cap a l’esquerra i Deu­lo­feu, cap a la dreta. Són els late­rals els que obren les ban­des i els inte­ri­ors, Ini­esta i Raki­tic, acom­pa­nyen Messi en les com­bi­na­ci­ons ofen­si­ves, encara que l’argentí també entra en con­tacte directe amb Ser­gio Bus­quets, un efecte posi­tiu del fet de jugar amb les línies molts jun­tes. L’expo­sició dels blau­grana va ser força decent.

L’equip de Sánchez Flo­res, d’entrada, va acon­se­guir el que volia, con­te­nir el Barça. A mit­jan pri­mera part tenia la situ­ació força con­tro­lada. Però la seva soli­desa es va tren­car per un gol en què Messi estava en fora de joc. Després del pri­mer gol, es va veure obli­gat a dei­xar el monòleg i entrar en diàleg amb el Barça. Va sor­tir a l’aven­tura i, abans que pogués treure’n fruit, Messi li va cla­var el segon gol en un con­tra­a­tac. Poc impor­tava que l’equip de Val­verde estigués més des­di­bui­xat que quan el par­tit estava empa­tat a zero.

El diàleg de la segona part va ser poc esti­mu­lant. El Barça va assa­jar una versió més con­ser­va­dora, més en el sen­tit de no pren­dre ris­cos que de dedi­car-se a defen­sar. I la veu de l’Espa­nyol amb prou fei­nes es va sen­tir, perquè es va que­dar sense veu cada vegada que es va apro­par a la por­te­ria. Tant els blau­grana com els blanc-i-blaus hau­ran de con­ti­nuar dia­lo­gant amb ells matei­xos per saber cap a on van. Els blau­grana, això sí, amb més bona cara.