Més monòleg blaugrana que diàleg
Passen amb relativa placidesa per al Barça els últims derbis al Camp Nou. Independentment que l’equip estigui pletòric o en reconstrucció. Messi s’exhibeix quan vol o, si més no, posa remei a tot. I, mentrestant, la recompensa a la fiabilitat de l’equip de Valverde en la lliga arriba de les concessions del Madrid al Bernabéu. Ja són quatre punts, aire per al Barça. El Camp Nou no va patir gens i es va dedicar, entre altres coses, a reactivar els crits d’“independència”, afegint-hi el de “votarem”, i a començar a veure els primers tocs de Dembéle. L’Espanyol no està a punt encara per inquietar el Camp Nou.
Normalment els partits són un diàleg. Però hi ha vegades en què semblen dos monòlegs. Així va arrencar el derbi ahir al Camp Nou. L’Espanyol va fer una exposició convençuda del que vol que sigui solidesa defensiva i el Barça va intentar exposar la reactivació del seu joc en atac. Tots dos equips tenen qüestions existencials per resoldre i en el cara a cara, més que mirar-se l’un a l’altre, es van mirar ells mateixos. Els bons moments de l’Espanyol de Sánchez Flores de la temporada passada van arribar quan ja havia aconseguit consolidar una estructura defensiva més o menys fiable. I per afrontar la visita al seu rival ciutadà va presentar d’entrada aquests fonaments defensius. I el Barça té el dubte existencial de com tornar a trobar la manera de generar joc, més enllà de fer arribar la pilota al trident. Entre altres coses, perquè aquest estiu el trident s’ha desfet i a ningú, ni a ell mateix, interessa que Dembélé sigui vist com una nova versió de Neymar. Ell vol ser ell mateix, però de moment Valverde se’l va guardar a la banqueta. Si més no d’entrada.
El punt de partida del tècnic basc en la veritable arrencada de la temporada, en el primer partit postmercadeig, va ser alinear un onze amb jugadors que ja tenia abans de la primera jornada. Amb Semedo i Deulofeu, però sense Paulinho i Dembélé. El dibuix sí que és nou, bàsicament per la posició de Messi, que ha abandonat la demarcació d’extrem dret per ocupar la de fals nou, inventada per a ell per Pep Guardiola. I encara que s’adjudiqui a Valverde l’esquema 4-2-3-1 com el seu preferit, continua fent jugant el seu Barça amb un 4-4-2 o 4-3-3, en què Messi és una línia ell mateix, ja sigui com a punt del rombe del mig de camp o com a tercer atacant. Això fa que els dos puntes no siguin ni extrems ni davanters centre, excepte en moments circumstancials. Suárez va jugar una mica tirat cap a l’esquerra i Deulofeu, cap a la dreta. Són els laterals els que obren les bandes i els interiors, Iniesta i Rakitic, acompanyen Messi en les combinacions ofensives, encara que l’argentí també entra en contacte directe amb Sergio Busquets, un efecte positiu del fet de jugar amb les línies molts juntes. L’exposició dels blaugrana va ser força decent.
L’equip de Sánchez Flores, d’entrada, va aconseguir el que volia, contenir el Barça. A mitjan primera part tenia la situació força controlada. Però la seva solidesa es va trencar per un gol en què Messi estava en fora de joc. Després del primer gol, es va veure obligat a deixar el monòleg i entrar en diàleg amb el Barça. Va sortir a l’aventura i, abans que pogués treure’n fruit, Messi li va clavar el segon gol en un contraatac. Poc importava que l’equip de Valverde estigués més desdibuixat que quan el partit estava empatat a zero.
El diàleg de la segona part va ser poc estimulant. El Barça va assajar una versió més conservadora, més en el sentit de no prendre riscos que de dedicar-se a defensar. I la veu de l’Espanyol amb prou feines es va sentir, perquè es va quedar sense veu cada vegada que es va apropar a la porteria. Tant els blaugrana com els blanc-i-blaus hauran de continuar dialogant amb ells mateixos per saber cap a on van. Els blaugrana, això sí, amb més bona cara.