No ha estat un bon estiu per al Barça. El lide­ratge no és par­lar, és donar, és pren­dre deci­si­ons. Lide­ratge és en Val­verde dient que té el millor equip del món. O Messi con­tra l’Espa­nyol. O accep­tant de forma clara el dret del soci a la moció de cen­sura, encara que ho con­si­de­ris pre­ma­tur i fora de lloc.

El Barça sem­bla que pot ser més tra­mat, més homo­geni, amb els fit­xat­ges efec­tu­ats. Qui fou el res­pon­sa­ble de voler con­ti­nuar sent el refe­rent d’Europa sense cap late­ral dret? El mateix em pre­gunto sense un relleu per a Bus­quets. Val­verde, en el poc que hem vis­cut du sere­nor i sen­tit comú. Ara que dei­xin tre­ba­llar els tècnics, la resta a la seva feina al des­patx o pel món poten­ci­ant el club, però que s’obli­din del ves­ti­dor fins al mer­cat d’hivern. Si cal, per a la banda esquerra que mirin al Barça B. Amb Ini­esta que s’apli­qui de debò el lle­gat Cruyff, reno­vació anual a par­tir dels 33 anys, si no molt em temo repe­tir l’errada del que ens va cos­tar Puyol, i una mica menys Xavi –admi­rats i esti­mats, que ja els havíem fet mili­o­na­ris– per jugar els dos dar­rers anys a esto­nes o poc més.

Res­pecte a la direc­tiva del Barça el que se li demana és fer­mesa i cri­teri. La resta que quedi en mans dels pro­fes­si­o­nals del fut­bol el que és fut­bol, de bàsquet el bàsquet i així en totes les sec­ci­ons, i de diners les deci­si­ons dels direc­tius, però la gestió de dalt a baix dels qui sumen i res­ten en un món que no és una empresa. En un club no saps quan­tes pilo­tes ani­ran al tra­ves­ser, penals fallats o la vida que duran mili­o­na­ris con­sen­tits i esti­mats de 20 a 30 anys amb un ego que els perd i una per­so­na­li­tat pròpia de l’edat que tenen. El Camp Nou dis­sabte era un clam de lli­ber­tat i espe­rança naci­o­nal, de plu­ra­li­tat, de la mos­tra de ser més que un club. Feia posar la pell de gallina, pels gols i per la gent. Un sol poble, uns segui­dors amb tots els mati­sos del món. Que la direc­tiva pren­gui deci­si­ons; res és més erroni i fals que dir una cosa i fer-ne una altra. Els fal­sos Cos­cu­bi­ela, Ros i Iceta són l’exem­ple més que clar de qui no et pots fiar. En res, per res i de res.