Ser esportista
Es veu que m’han llimat l’acromi i algun altre dels ossos que hi ha al cap de l’húmer i que m’han sargit una placa amb uns claus al bíceps, perquè, a més d’una protuberància calcinosa entre les fibres d’un tendó, tenia una lesió de SLAP que em feia veure la padrina. No és una lesió tan glamurosa com un esquinç als isquiotibials, que els jugadors de futbol han posat de moda quan reben una estrebada sota el cul, a la part del darrere de la cuixa, però patir-la també fa esportista.
De fet, després de la vestimenta llampant, poder parlar de les lesions sofertes és un dels trets amb què s’identifiquen els membres de la gran germandat esportiva; per davant de les característiques de la parafernàlia de cada disciplina i molt per davant de les discussions sobre els èxits i les derrotes personals i les virtuts o els defectes de cada esport, encara que sembli mentida.
El Dr. Clos Molina, el metge que em té cura de l’articulat corpori i ha tingut la pensada d’entaforar-me llum, càmera i eines a l’espatlla a través dels tubs d’una tècnica artroscòpica que domina com un sastre fi, un lampista de primera o un enginyer de ponts i camins cum laude, sap prou bé que un servidor, l’esport, el viu des de la barrera i que amb la seva intervenció de medicina esportiva engreixa la confusió sobre l’estat físic de la meva persona.
Des que en una de les donacions de sang habituals, els cardiòlegs van ser requerits per valorar les pulsacions d’un cor que es veu que em va com un corredor de fons o un ciclista d’etapes llargues, les valoracions dels equips mèdics que han de furgar de tant en tant en la meva anatomia solen estranyar-se que un servidor no faci esport: ni colesterol ni pressió alta, res; una panxota incòmoda de procedència entre muscular i alimentària i un dolor al començament de la biga de l’esquena que li ve d’empaitar la vida com aquell a qui s’escapa.