Hi ha vida...
Els tres punts de camps com el del Getafe es donen per descomptats per a un equip com el Barça. Passa, però, que les coses van com van i hi va haver un moment del partit d’ahir en què s’hauria donat per bona una victòria de qualsevol manera, per lletja que fos. L’equip de Valverde la va aconseguir, però, a més, per una via que probablement té fins i tot més valor que els tres punts. Hi ha vida més enllà de l’onze titular. Si més no, ahir n’hi va haver. Els jugadors que van entrar nous a l’equip són els que van canviar el rumb del partit i van fer els gols que van capgirar l’1-0 local. Deulofeu i Sergi Roberto van cuinar el gol de l’empat de Denis Suárez. I Paulinho va fer el gol del triomf amb una jugada que el defineix com a jugador: arribada amb potència i qualitat a l’àrea i definició consistent. Mentrestant, els sospitosos habituals de la temporada passada, com ara Arda, Digne i Alcácer, eren a casa. En un moment donat, Valverde va haver de mirar a la banqueta i hi va trobar les solucions per desencallar el partit. Encara que fos per lesió de Dembélé, l’equip va trobar en l’extrem de Riudarenes un jugador que va donar més amplitud i profunditat a l’atac. Encara que no va poder acabar moltes de les coses que va intentar, Deulofeu també va aportar combativitat, velocitat i ganes, factors decisius per recuperar la pilota que va suposar el primer gol. El va marcar Denis, i no va ser del tot casual. Havia entrat en el lloc d’Iniesta, que no havia pogut desenteranyinar la defensa del Getafe, i va aportar dinamisme al joc i desequilibri. Era on havia de ser. Els companys ja l’havien trobat quan el necessitaven per combinar, i Sergi Roberto el va trobar perquè marqués. I Paulinho no podia trobar un escenari millor per desintegrar l’absurda polèmica sobre el seu fitxatge. No es discutia la seva qualitat, sinó el preu i el context que el club mateix va posar en la seva incorporació. Els secundaris ahir van ser protagonistes. La feina per fer no era fàcil i ells la van liderar.
Hi ha partits que són més fàcils d’explicar que de jugar. El de Getafe és un partit que hem vist moltes vegades. Passen els entrenadors i passen els jugadors, però a Getafe o fas un gol aviat o se’t complica la vida. En partits d’aquesta mena, el rival del Barça prepara un mur defensiu i també prepara amb la mateixa meticulositat una gespa alta i un terreny sec. Hi ha proves irrefutables que l’estat del camp, com ahir al Coliseum Alfonso Pérez, influeix en el joc de l’equip que vol construir a partir de la combinació de pilota. Quan jugadors com Messi i Iniesta fallen no un control, sinó dos o tres o cinc, és que alguna cosa irregular hi ha sota els seus peus. L’altra part, la del plantejament tàctic, sí que va ser més mèrit de José Bordalás. Va aconseguir fer passar el temps perquè el Barça es comencés a sentir frustrat i va aprofitar els seus recursos ofensius –l’estratègia i les segones jugades– per arribar a la mitja part amb avantatge, 1-0, i amb la sensació que no era un resultat injust. Amb Messi desactivat, Suárez en mala forma i Dembélé a la infermeria, Valverde va haver de mirar a la banqueta per veure com podia canviar el partit, una situació que per a Luis Enrique s’havia acabat convertint en el pitjor malson. Ahir el Barça es va despertar amb gent de la casa i el nouvingut Paulinho. Hi ha vida més enllà de Getafe?