Gerard Piqué, Rafael Nadal i Víctor Tomàs s’han posi­ci­o­nat aquests dies, des d’òpti­ques diver­ses, sobre la con­vulsa situ­ació que pateix Cata­lu­nya i la seva relació amb l’Estat espa­nyol. Les seves decla­ra­ci­ons, o piu­la­des, reo­bren nova­ment l’etern debat de si els espor­tis­tes s’han de mullar política­ment o si les seves guer­res han de que­dar única­ment al ter­reny de joc. Cadascú pot donar el valor intel·lec­tual que vul­gui a l’opinió dels altres, siguin espor­tis­tes, can­tants, actors o escrip­tors, però en un país amb nor­ma­li­tat, tot­hom s’hau­ria de poder expres­sar lliu­re­ment més enllà de la seva pro­fessió. El pro­blema, però, és que en un estat de pre­ju­di­cis, menys­te­nim l’opinió d’uns i enal­tim la d’uns altres. I després, ens excu­sem amb pre­tex­tos buits que ens jus­ti­fi­quen quan arriba la dis­crepància. No cal bar­re­jar esport i política. Són con­seqüències dels temps de l’àvia, quan l’opinió estava mal vista i era peri­llosa.

L’altre dia, un dels dia­ris de més tirada de l’Estat, publi­cava un mani­fest titu­lat “Intel·lec­tu­als i artis­tes d’esquer­res sig­nen un mani­fest con­tra el referèndum”. Era un mani­fest en què, una part, cer­ta­ment des­ta­cada, de l’opinió publi­cada cri­dava a l’abs­tenció de cara a l’1 d’octu­bre. Però el titu­lar em va fer pen­sar. “Intel·lec­tu­als i artis­tes”. S’entén, doncs, que en aquest mani­fest hi tro­baré aquests dos tipus de sig­na­tu­res. D’intel·lec­tu­als i d’artis­tes. En un exer­cici de lògica, s’entén que, al text, tot el que no siguin artis­tes, seran intel·lec­tu­als. Segons el mani­fest, escrip­tors, cine­as­tes, dis­se­nya­dors i actrius n’eren els prin­ci­pals sig­nants, però no els únics. Sin­di­ca­lis­tes, mes­tres, acti­vis­tes, pen­si­o­nis­tes o estu­di­ants també for­ma­ven part de l’uni­vers escrit. D’intel·lec­tu­als, entenc. L’opinió d’alguns pro­fes­si­o­nals, ele­vada a la cate­go­ria d’intel·lec­tu­a­li­tat. Joc de mit­jans i estats d’opinió. La lli­ber­tat també és això. Que­dem-nos i cele­brem que tot­hom hi pugui dir la seva. També els espor­tis­tes, per cert.

Us ima­gi­neu que en aquest mani­fest hi apa­re­gues­sin espor­tis­tes? Can­vi­a­ria el titu­lar del text? El pro­blema de fons, més enllà de l’ús par­ti­dista que els mit­jans de comu­ni­cació fem dels líders d’opinió i dels per­so­nat­ges mediàtics, neix dels pre­ju­di­cis inhe­rents a qual­se­vol soci­e­tat. Menys­te­nim cer­tes opi­ni­ons només per for­mar part de l’uni­vers pro­fes­si­o­nal al qual es dedi­quen, sense accep­tar mati­sos ni excep­ci­ons. Hi ha ofi­cis que impli­quen un esforç intel·lec­tual que, per se, els con­fe­reix una opinió sobre les coses, això és evi­dent. Però fins avui, la defi­nició d’intel·lec­tual no va asso­ci­ada a cap ofici. És una cate­go­ria que els mit­jans i la soci­e­tat atribuïm, des de la nos­tra òptica, pers­pec­tiva i interès, i també des dels nos­tres pre­ju­di­cis, a qui cre­iem oportú i acre­di­tat.