Eslovènia és un país petit de poc més de 2 milions d’habitants. Dilluns passat, la plaça central de la seva capital, Ljubliana, es va omplir per celebrar una gesta històrica i esportiva: la medalla d’or de la selecció de bàsquet en l’europeu. El meu país també és petit. I des de fa dos dies les places de les ciutats i els pobles també s’omplen. Però no s’hi va per celebrar cap gesta esportiva. S’hi va per dignitat. La dignitat davant la prohibició, l’amenaça i la por. Una dignitat transversal, pacífica i propositiva. Tossudament alçats. El 23 de desembre del 1990, Eslovènia va celebrar un referèndum il·legal i sense garanties en què va obtenir un 95% de suport de l’opció independentista i un 93,2% de participació.

L’actual Eslovènia es va formar el 25 de juny del 1991, després d’un conflicte armat anomenat la guerra dels deu dies en què es va oposar a l’exèrcit de l’antiga federació iugoslava encapçalada per Sèrbia. El poble eslovè, que diumenge va seguir la final de l’Eurobasket, precisament contra Sèrbia, amb una audiència mitjana del 83% amb pics del 96%, va tenir la determinació de voler ser per dignitat. O el que és el mateix, de voler ser pel dret innat de les persones a ser tractades de manera justa i a reconèixer la seva vàlua en tant que humans.

Ara el poble català ha decidit que ningú li traurà la condició de ser digne. Més enllà de si s’és favorable o no la independència, el meu país petit és digne. I això, com algunes gestes esportives, es defensa també a les places dels pobles. L’esport català s’ha pronunciat en defensa de la dignitat. En el moment actual, l’esport és política perquè forma part de la vida. No barrejar-ho és no ser-hi. Qui opta pel silenci, per callar o per abstenir-se s’inhibeix en un moment històric. Ja no va de votar, això ja va de dignitat. Ho poden atacar, suspendre i perseguir tot menys la dignitat del poble. Encara que sigui d’un país petit.