Combinació clàssica

Ningú no sap què pot pas­sar. No, no veiem el futur, si de cas l’intuïm, i gràcies. Ser­vi­dor va dei­xar aquesta columna per anar-se’n de vacan­ces a mit­jan agost amb el Barça de pre­tem­po­rada fet un cromo –i la cosa encara ani­ria a pit­jor després, amb l’alli­sada meren­gue a la super­copa i el des­astrós i anti­climàtic tan­ca­ment de mer­cat culer–, i la reprèn amb un Barça líder que venç i ja comença a convèncer, Pau­linho inclòs. Però és clar, si el món és boig, i del revés, com no ho ha de estar també el Barça? És un club volàtil com els resul­tats de les enques­tes, ines­ta­ble com la situ­ació política, i en mans de gent a la qual el càrrec li ve gran, com passa en les ins­ti­tu­ci­ons ara abo­ca­des a aquest fei­xuc xoc de trens que pot­ser ho acaba sent de cre­uers. És alhora, sobre el paper, un equip min­vat, després d’haver per­dut el número dos de l’equip i pot­ser del món, i, també sobre el paper, des­com­pen­sat, després d’haver apli­cat aquest estiu una política d’entra­des i sor­ti­des mal pla­ni­fi­cada i en què la impro­vi­sació i els plans fallits sem­blen haver estat l’únic dis­curs ver­te­bra­dor. Però que ara resulta que l’equip, con­tra pronòstic, venç i con­venç i tot, sor­presa col·lec­tiva com­pa­ra­ble a la que estan supo­sant a títol indi­vi­dual Semedo i Pau­linho; el pri­mer, un des­co­ne­gut a qui mai hau­ria fit­xat la por­tera de Núñez; el segon, un des­clas­sat pro­vi­nent d’una lliga de sèrie B i objecte de bur­les apriorísti­ques que l’equi­pa­ra­ven, en el millor dels casos, amb Mat­hieu, com si fumés.

L’equip res­pon con­tra pronòstic perquè ho estan fent, igual­ment d’esquena a les apos­tes, alguns dels fit­xat­ges menys lluïts però també, i sobre­tot, perquè rut­llen, no tant con­tra pronòstic, Val­verde i Messi. El tècnic ha apor­tat sen­tit comú i calma. Com si, havent mar­xat el run­ner Luis Enri­que, i amb ell la dosi de tensió que injecta al ves­ti­dor com a la sala de premsa, Val­verde hagués can­viat el tri­atló per ses­si­ons de Bik­ram ioga, i l’equip, ara més refle­xiu que atlètic, s’hagués rela­xat. A falta d’equi­li­bri ins­ti­tu­ci­o­nal, Val­verde s’ha enco­ma­nat a la modèstia, el sen­tit comú i el par­tit a par­tit per trac­tar d’esprémer tot el suc dels ingre­di­ents de què dis­posa. I això, en el cas de Messi, és molt de suc. Men­tre hi sigui, per més des­ta­ro­tat que esti­gui tot al seu vol­tant, el Barça seguirà amb opci­ons de gua­nyar-ho tot, perquè és una bomba atòmica que no té ningú més. El talent ines­go­ta­ble de Messi, arma letal i un enorme avan­tatge de sor­tida res­pecte de qual­se­vol rival, i el serè sen­tit comú de Val­verde, fan bona com­bi­nació, i més quan, tot i que es tracta d’una recepta que sol fun­ci­o­nar, és tan poc habi­tual tro­bar-la. Revi­sin, si no, la febrada dels últims dies, carac­te­rit­zats sobre­tot per la molt gene­ra­lit­zada absència de talent i de sen­tit comú, vir­tuts en desús sem­pre pre­fe­ri­bles als cops, de porra o de falç. Recu­pe­rar-les sem­pre cons­ti­tu­eix una bona notícia.