La FIBA tiba per la dreta i els clubs per l’esquerra i els jugadors allà, al mig, que diuen que faran el que els manin però que, si els ho pregunten, ells el que volen és concentrar les setmanes de competició i tenir-ne més per reposar.

Demandat diàriament sobretot des d’un punt de vista mental si del bàsquet europeu parlem, quan acaba la temporada el jugador demana descansar. Li és del tot necessari desconnectar de la competició i fer-ho d’una manera prolongada per treure’s la sensació de fatiga que el domina. És el que ell vol i és el que desitja el seu club, el que li paga una bona nòmina que li serveix per menjar a bon recer i si és prou espavilat també per beneficiar-se un futur més o menys commovedor i amb no gaires angoixes pecuniàries.

Però el cas és que la majoria dels millors jugadors (que són els que l’aficionat vol veure) amb prou feines tenen quatre setmanes lliures des que tanquen una temporada i ja han d’atendre la crida de les federacions i començar a entrenar-se amb la selecció. Entrenar-se, el que menys volen fer i que amb els mundials i els europeus programats entre l’agost i el setembre és el que més fan, en ocasions iniciant la preparació un mes i mig abans de l’inici del torneig. I despatxat el campionat, dos o tres dies per respirar i a complir amb les obligacions del club, amb l’equip que ja fa quatre setmanes que fa la pretemporada i que és a deu dies de començar la competició oficial. La pretemporada –recorden?–, allò que determina en un grau més elevat el percentatge d’èxit durant l’any perquè és quan es construeixen els mecanismes físics i químics que han de permetre a l’equip caminar dret fins que matemàticament ja no es pugui anar més lluny i que ha acabat sent molt normal que els equips hagin de fer a trossos i de qualsevol manera. Especialment els que l’aficionat espera veure en les millors gales, que l’han de parir tot esperant que avui arribi un jugador i passat demà uns altres amb ritmes i estats físics diferents –això si no és que tornen lesionats. Clubs que han de pagar el beure, que no poden tenir tota la plantilla fins quatre dies abans del primer partit i títol oficials i que, per rematar-ho, ara han de vetllar també perquè els seus assalariats vagin sans i estalvis a jugar enmig de la temporada partits de seleccions tant si volen com si no només perquè no són equips de l’NBA.

I que si naps i que si cols i els jugadors parlant a títol individual en lloc de crear una associació europea que els representi i que en aquest cas acabaria en un dir Jesús amb tot aquest circ.