Que un equip tingui més d’un i més de dos registres tàctics és un bon símptoma. Com ho és el fet que un cos tècnic treballi una aposta determinada per a un partit concret o que tingui la capacitat de reajustar la seva proposta en funció dels plantejaments rivals. Aquests escenaris els vam veure dissabte passat a Montilivi. El Girona va ensenyar una cara molt diferent a la que ha ofert fins ara. Hi ha qui ho ha volgut interpretar com una pèrdua d’identitat. També es pot llegir com un pas més en l’ampliació d’aquesta identitat, com un enriquiment. El problema és que moltes vegades les lectures es veuen afectades pel resultat i en funció d’aquest se sol veure des d’un prisma reduccionista o bé evolucionista.

No sembla pas una aposta gens forassenyada combinar un marcatge individual al millor jugador del món, amb una pressió alta i una reducció d’espais, si qui tens al davant és un equip que té com a segell sortir jugant des de darrere, que utilitza la possessió en camp contrari per mastegar la jugada, per desordenar el rival i aprofitar els espais generats per atacar la porteria contrària. I si aquesta és la decisió, s’ha de fer una alineació coherent per desenvolupar-la, que és el que va fer Machín. Evidentment que és una aposta arriscada, però novament els tècnics del club gironí van demostrar personalitat no a través de la rigidesa tàctica, sinó mitjançant la flexibilitat. Ara als entrenadors els toca avaluar les errades en l’execució (sobretot en l’aplicació del fora de joc com a recurs tàctic) i fer-ne les correccions, continuar treballant aquesta aposta i guardar-la a la carpeta d’opcions tàctiques per si hi ha un nou escenari on aplicar-la.

Per la seva banda, el tècnic del Barcelona, Ernesto Valverde, va respondre perfectament al relat que li plantejava el Girona. Si em dones espais a la teva esquena els explotaré canviant el guió que plantejo normalment. Va reduir el percentatge de joc de combinació al mig del camp i va buscar els espais jugant en llarg, especialment per les bandes per generar perill. I no em fa la impressió que aquesta decisió s’hagi de veure com una pèrdua d’identitat, sinó com la de la fortalesa d’un equip que sap adaptar-se al que li exigeix aquell rival concret, aquell partit determinat. Que un equip tingui la capacitat de ser camaleònic tàcticament és una virtut si s’aplica quan convé i és un defecte quan s’utilitza per falta de model. I el Barça i el Girona clarament en tenen, de model de joc.