Que un equip tin­gui més d’un i més de dos regis­tres tàctics és un bon símptoma. Com ho és el fet que un cos tècnic tre­ba­lli una aposta deter­mi­nada per a un par­tit con­cret o que tin­gui la capa­ci­tat de rea­jus­tar la seva pro­posta en funció dels plan­te­ja­ments rivals. Aquests esce­na­ris els vam veure dis­sabte pas­sat a Mon­ti­livi. El Girona va ense­nyar una cara molt dife­rent a la que ha ofert fins ara. Hi ha qui ho ha vol­gut inter­pre­tar com una pèrdua d’iden­ti­tat. També es pot lle­gir com un pas més en l’ampli­ació d’aquesta iden­ti­tat, com un enri­qui­ment. El pro­blema és que mol­tes vega­des les lec­tu­res es veuen afec­ta­des pel resul­tat i en funció d’aquest se sol veure des d’un prisma reduc­ci­o­nista o bé evo­lu­ci­o­nista.

No sem­bla pas una aposta gens foras­se­nyada com­bi­nar un mar­catge indi­vi­dual al millor juga­dor del món, amb una pressió alta i una reducció d’espais, si qui tens al davant és un equip que té com a segell sor­tir jugant des de dar­rere, que uti­litza la pos­sessió en camp con­trari per mas­te­gar la jugada, per desor­de­nar el rival i apro­fi­tar els espais gene­rats per ata­car la por­te­ria contrària. I si aquesta és la decisió, s’ha de fer una ali­ne­ació cohe­rent per desen­vo­lu­par-la, que és el que va fer Machín. Evi­dent­ment que és una aposta arris­cada, però nova­ment els tècnics del club gironí van demos­trar per­so­na­li­tat no a través de la rigi­desa tàctica, sinó mit­jançant la fle­xi­bi­li­tat. Ara als entre­na­dors els toca ava­luar les erra­des en l’exe­cució (sobre­tot en l’apli­cació del fora de joc com a recurs tàctic) i fer-ne les cor­rec­ci­ons, con­ti­nuar tre­ba­llant aquesta aposta i guar­dar-la a la car­peta d’opci­ons tàcti­ques per si hi ha un nou esce­nari on apli­car-la.

Per la seva banda, el tècnic del Bar­ce­lona, Ernesto Val­verde, va res­pon­dre per­fec­ta­ment al relat que li plan­te­java el Girona. Si em dones espais a la teva esquena els explo­taré can­vi­ant el guió que plan­tejo nor­mal­ment. Va reduir el per­cen­tatge de joc de com­bi­nació al mig del camp i va bus­car els espais jugant en llarg, espe­ci­al­ment per les ban­des per gene­rar perill. I no em fa la impressió que aquesta decisió s’hagi de veure com una pèrdua d’iden­ti­tat, sinó com la de la for­ta­lesa d’un equip que sap adap­tar-se al que li exi­geix aquell rival con­cret, aquell par­tit deter­mi­nat. Que un equip tin­gui la capa­ci­tat de ser camaleònic tàcti­ca­ment és una vir­tut si s’aplica quan convé i és un defecte quan s’uti­litza per falta de model. I el Barça i el Girona clara­ment en tenen, de model de joc.