Esportistes sense excusa
Catalunya viu nerviosa. Encara que sembli mentida, viu nerviosa perquè no és capaç de visualitzar què passarà diumenge. En una societat normal, vull dir que no estigués malalta, l’escenari seria evident: urnes, paperetes i gent fent ús de la democràcia. Com que tot plegat és de bojos, hi ha urnes i també paperetes, però ara mateix estan sent perseguides pels diversos cossos policials de l’Estat espanyol. De veritat, unes caixes i uns papers jugant al gat i a la rata amb uns senyors que segur que d’aquí a quatre dies no s’atreviran a explicar als seus fills i nets la feina que estan fent. I ja no parlem dels que estan tancats al port, a can Piolín.
Recordo que fa molts anys –molts–, al campament militar de Santa Ana, a Càceres, vaig haver de fer una guàrdia davant d’una piscina que estava arrestada. Dues nits abans, un oficial que s’havia begut el Mediterrani va caure-hi a dins i es va ofegar. I, és clar, la solució va ser acordonar la maleïda piscina. Ara li toca el torn a les urnes i les paperetes. Només faltaria. Què s’han cregut?
Viu el país amb nervis. Els polítics, els estudiants, els periodistes, els forners, els escombriaires... tothom. És clar, també els esportistes. Parlem del futur de tots plegats i, per tant, també del seu. En totes les professions hi ha gent més valenta i d’altra de més poruga, més generosa o més interessada, més rica o més pobra d’esperit. Realitats individuals que condicionen els comportaments de cadascú i que, al mateix temps, serveixen per definir-los a tots com a persones. Amb les seves virtuts i els seus defectes. Entre els esportistes d’elit, també. Hi ha de tot. Com en tots els àmbits. Succeeix, però, que com que tenen una exhibició pública més transcendent, com que hi ha gent que se’ls escolta i els segueix, hi ha qui espera la seva veu. I aquesta no sempre ha arribat. Res a dir. És la seva opció. Els independentistes agraeixen cada gest de cada esportista que se l’ha jugat sabent que es ficava en un merder de por. I els unionistes, també, agraïts davant dels que callen. Cada un amb rerefons diferents, un cop més, producte dels escenaris que es creen i que tenen a veure amb les pressions que s’han de suportar. A alguns els hi va el menjar i tenen por. A d’altres els interessen qüestions menors. Cadascú sap el que té a casa i, també, cadascú sap si al final de cada dia, quan va a dormir, té o no mal de panxa. Llibertat d’expressió i d’actuació.
Ara bé, diumenge ningú no pot fallar. Aquí sí que no hi ha excusa que justifiqui una absència. Els esportistes que han donat la cara i els que l’han amagada. Els que se la juguen sempre i els que no s’hi atreveixen mai. Els que pensen en gran i els que pensen en petit. Per dir hola a la república catalana o per negar-la. Però toca votar perquè després de tanta repressió l’única sortida és la democràcia. I aquí sí que hi cap tothom. O millor dit, aquí sí que hi ha de ser tothom. Els uns i els altres. Els que defenen els “a por ellos” i els que volen marxar. Tots.
Tenim pressa.