Esportistes sense excusa

Cata­lu­nya viu ner­vi­osa. Encara que sem­bli men­tida, viu ner­vi­osa perquè no és capaç de visu­a­lit­zar què pas­sarà diu­menge. En una soci­e­tat nor­mal, vull dir que no estigués malalta, l’esce­nari seria evi­dent: urnes, pape­re­tes i gent fent ús de la democràcia. Com que tot ple­gat és de bojos, hi ha urnes i també pape­re­tes, però ara mateix estan sent per­se­gui­des pels diver­sos cos­sos poli­ci­als de l’Estat espa­nyol. De veri­tat, unes cai­xes i uns papers jugant al gat i a la rata amb uns senyors que segur que d’aquí a qua­tre dies no s’atre­vi­ran a expli­car als seus fills i nets la feina que estan fent. I ja no par­lem dels que estan tan­cats al port, a can Piolín.

Recordo que fa molts anys –molts–, al cam­pa­ment mili­tar de Santa Ana, a Càceres, vaig haver de fer una guàrdia davant d’una pis­cina que estava arres­tada. Dues nits abans, un ofi­cial que s’havia begut el Medi­ter­rani va caure-hi a dins i es va ofe­gar. I, és clar, la solució va ser acor­do­nar la maleïda pis­cina. Ara li toca el torn a les urnes i les pape­re­tes. Només fal­ta­ria. Què s’han cre­gut?

Viu el país amb ner­vis. Els polítics, els estu­di­ants, els peri­o­dis­tes, els for­ners, els escom­bri­ai­res... tot­hom. És clar, també els espor­tis­tes. Par­lem del futur de tots ple­gats i, per tant, també del seu. En totes les pro­fes­si­ons hi ha gent més valenta i d’altra de més poruga, més gene­rosa o més interes­sada, més rica o més pobra d’espe­rit. Rea­li­tats indi­vi­du­als que con­di­ci­o­nen els com­por­ta­ments de cadascú i que, al mateix temps, ser­vei­xen per defi­nir-los a tots com a per­so­nes. Amb les seves vir­tuts i els seus defec­tes. Entre els espor­tis­tes d’elit, també. Hi ha de tot. Com en tots els àmbits. Suc­ce­eix, però, que com que tenen una exhi­bició pública més trans­cen­dent, com que hi ha gent que se’ls escolta i els segueix, hi ha qui espera la seva veu. I aquesta no sem­pre ha arri­bat. Res a dir. És la seva opció. Els inde­pen­den­tis­tes agra­ei­xen cada gest de cada espor­tista que se l’ha jugat sabent que es ficava en un mer­der de por. I els uni­o­nis­tes, també, agraïts davant dels que callen. Cada un amb rere­fons dife­rents, un cop més, pro­ducte dels esce­na­ris que es creen i que tenen a veure amb les pres­si­ons que s’han de supor­tar. A alguns els hi va el men­jar i tenen por. A d’altres els interes­sen qüesti­ons menors. Cadascú sap el que té a casa i, també, cadascú sap si al final de cada dia, quan va a dor­mir, té o no mal de panxa. Lli­ber­tat d’expressió i d’actu­ació.

Ara bé, diu­menge ningú no pot fallar. Aquí sí que no hi ha excusa que jus­ti­fi­qui una absència. Els espor­tis­tes que han donat la cara i els que l’han ama­gada. Els que se la juguen sem­pre i els que no s’hi atre­vei­xen mai. Els que pen­sen en gran i els que pen­sen en petit. Per dir hola a la república cata­lana o per negar-la. Però toca votar perquè després de tanta repressió l’única sor­tida és la democràcia. I aquí sí que hi cap tot­hom. O millor dit, aquí sí que hi ha de ser tot­hom. Els uns i els altres. Els que defe­nen els “a por ellos” i els que volen mar­xar. Tots.

Tenim pressa.