Si voleu llegir del partit que es va jugar ahir al Camp Nou no cal que continueu. Soc incapaç d’escriure’n res. No m’interessa ni el resultat, ni l’alineació, ni la tàctica. Ahir passaven coses transcendents. I el Barça va relliscar. Molt. Va trencar no ja amb la seva història, sinó amb el sentit de la seva història. El Barça ha estat més que un club al llarg perquè en els moments importants de la història de Catalunya havia estat sempre al costat de les institucions i la societat catalana. Va estar al costat de la Mancomunitat el 1919, se li va tancar el camp per haver xiulat la Marxa reial el 1925, va donar suport a l’Estatut del 1932, va tenir un president màrtir assassinat pels falangistes, va introduir al Camp Nou les primeres senyeres i la llengua catalana durant el franquisme. I en temps recents va donar suport institucional a l’Estatut del 2006, precisament el punt de partida de la situació actual de les relacions entre Espanya i Catalunya. Sempre havia estat on havia de ser. Fins ahir. No es pot ser “més que un club” i decidir que el partit es jugava, mentre a tot Catalunya es continuava reprimint per la força policial els centenars de milers de catalans que van decidir anar a votar per decidir el futur del país. Igual que per a Catalunya ahir era el dia més transcendent de tots els dies transcendents dels últims anys, el Barça havia d’entendre que no n’hi havia prou amb adhesions formals. Sí, aquesta directiva va permetre, el 2013, que la Via Catalana passés pel Camp Nou, es va adherir al Pacte Nacional pel Dret a Decidir i, més tard, al Pacte Nacional pel Referèndum, i fa unes setmanes va ser el primer club de Catalunya que va condemnar la repressió de l’Estat i les detencions del 20 de setembre. Molt bé. Però ahir era un dia per fer un pas endavant per iniciativa pròpia. Ahir no era un dia per fer cap comunicat per sortir del pas. Ahir es tractava de posar el sentiment de la institució al costat del sentiment dels ciutadans de Catalunya als quals se’ls estaven colpejant literalment els drets fonamentals. Només es podia jugar el partit amb normalitat si a les seus electorals del país ahir s’hagués votat amb els condicionats previs que hi havia, però en absència de violència. No era el cas. I només hi podia haver una decisió pitjor que jugar el partit. I era jugar-lo a porta tancada. Aquesta, però, és la decisió que defineix més bé aquesta junta directiva (amb alguna honrosa excepció de qui ha presentat la seva dimissió): la tebiesa, les mitges tintes, el mirar de no quedar malament amb ningú. El camí del mig entre jugar el partit i no jugar.

Què esperaven? La connivència de la Lliga de Futbol Professional, patronal presidida per un falangista catalanòfob? La complicitat de la Federació Espanyola de Futbol, potser l’únic ens estatal que pot competir de tu a tu amb el govern del PP pel que fa a corrupció? Què volien? Pregar a aquests dos ens casposos que no traguessin sis punts a l’equip per decidir no jugar perquè ahir no era un dia per a distraccions, ja que estaven passant coses gravíssimes als carrers i a les escoles de Catalunya? Però si formen part del mateix sistema politicosocial que diu “¡A por ellos!” Qui té conviccions i està connectat amb la seva societat pren decisions per ell mateix. I ahir només se’n podia prendre una. Evidentment, es van equivocar. I la gent els passarà factura.