Jo, al Felipe, el vaig conèixer al meu barri. Fa molts anys, quan era un nen i amb prou feines passava del metre. Ell, en canvi, ja feia metre vuitanta. Era una bèstia. En una barriada com la nostra, aquest no és un detall intranscendent. Ho deveu saber tots els que us hi heu trobat. De vegades, en aquests escenaris, les coses es resolen amb sentit comú. Bé, vull dir, el sentit comú de qui és capaç de repartir la bufetada més imponent. La banda del Felipe, o del moco (no cal que us digui què li penjava habitualment del nas), era nombrosa i cridanera. Tots sabíem sempre on eren.

Així, quan el Felipe volia jugar un partidet de futbol, es jugava a futbol. És clar, amb els equips conformats tal com a ell li venia de gust. O sigui, els alts i forts cap a un costat i els petits i dèbils, cap a l’altre. El terreny de joc era asimètric, més estret que llarg i limitava amb un final de carrer on hi havia a un costat un portal que servia de porteria –per cert, molt petita–, i a l’altre, dues faroles que conformaven l’altra –per cert, enorme–. És clar, el portal sempre el defensaven ells i les faroles, nosaltres. Les normes també les decidien ells. Bé, en realitat, hi havia poques normes. Una d’essencial: havien de guanyar ells. I, per tant, com que la seva gran virtut era la física, valien les puntades de peu, les empentes i, fins i tot, els cops de puny. En realitat, valia tot. Ma mare s’enfadava quan tornava a casa amb aquells blaus que ja eren negres. Era violència per violència, per demostrar la seva superioritat, el seu lideratge al barri. Sempre he pensat que ho portaven a l’ADN, que els agradava fer-nos sentir com els seus súbdits, que una bona puntada de peu que ens fes anar per terra i els posteriors plors de dolor els refermaven en les seves conviccions. Aleshores, lamentablement, no hi havia telèfons mòbils per immortalitzar tanta injustícia. Les nostres llàgrimes eren els seus somriures. Les nostres abraçades de dolor eren les seves abraçades de plaer.

En aquestes circumstàncies només hi havia una sortida. Perquè una cosa era clara: nosaltres també volíem guanyar. La sortida es basava en l’estratègia, en el consens de la tàctica, en la unió de l’equip, gairebé familiar, en l’enginy i el talent. I també en l’ús del cervell. Calia ordenar-nos per prendre les decisions més correctes que ens portessin a la victòria. Es tractava de no driblar perquè allò et portava a la puntada de peu segura. Es tractava de no fer passades horitzontals perquè el carrer era tan estret que tallaven la pilota amb les mans i remataven amb un canyardo (xut molt fort) imparable. I com que valia tot... Es tractava de passar-se la pilota, d’utilitzar els rebots a les parets o a les voreres, d’esglaonar el nostre posicionament. Es tractava de ser més intel·ligents en totes les qüestions que no tenien a veure amb la força.

Com, evidentment, el resultat seguia sent desfavorable –el rival era més fort i molt més trampós–, vam decidir demanar a l’associació de veïns que organitzés un partit de futbol al carrer durant la festa major del barri. Allà, amb tothom present, amb les mares i els pares, amigues i amics a dojo, el capellà i, fins i tot, un àrbitre, potser ens aniria millor. Ells, i el seu aire de superioritat producte del seus bíceps més grossos, no van dir que no. Al contrari. Van riure imaginant la pallissa. I el seu honor en acte públic. Si ens guanyaven sempre, per què no aquell cop?

I va arribar el dia. L’associació va trobar un trofeu i el va posar sobre una taula. Carai! Com lluïa! El volíem, però hi havia un problema. Ells, també. I eren més forts. I sempre guanyaven. L’àrbitre –el professor de gimnàstica (perdoneu els mestres d’educació física, però abans se’n deia així)– va xiular l’inici i el nostre primer atac es va resoldre com sempre, és a dir, amb una puntada de peu de por. Falta. Falta? No pot ser! Si no es xiulaven mai! Falta? Doncs sí, falta. I entre una falta i una altra, les discussions permanents entre el sorprès col·legiat i els gegants de l’equip contrari, les intervencions del públic reclamant joc net i la pèrdua de por a còpia de sentir-se protegit per la llei, encara no sé com, vam aixecar aquella copa meravellosa. Això sí, l’endemà, al mateix espai, convocats per jugar, ens la van prendre a còpia de cops. Ja no hi havia àrbitre, ni pares, ni amics, ni el capellà de la parròquia.

Eren altres temps. O això ens pensàvem. Ara hi ha mòbils, però les puntades de peu són més sofisticades. Hi ha partit, però sabem que l’àrbitre va amb ells. Això sí, la nostra afició és extraordinàriament nombrosa. Seguim tenint pressa.

* Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.