Identificar-se
Diumenge 22 de juny del 1986. Quarts de final del mundial de futbol de Mèxic. La selecció de Bèlgica s’ha avançat amb un gol de Jan Ceulemans i fins al tram final del partit, en el minut 85, la selecció espanyola no aconsegueix empatar, amb un xut llunyà de Juan Señor. S’arriba al final dels noranta minuts amb empat a un. En els trenta minuts de pròrroga no hi ha gols. Comença la tanda de penals. Zubizarreta i Pfaff a la porteria. Llança Señor, gol. Claesen, gol. Llança Eloy, atura Pfaff. Continuen els llançaments i tots els jugadors marquen: Scifo, Chendo, Broos, Butragueño, Vervoort i Víctor. 4-4 i només queda un llançament. S’acosta cap a la pilota situada al punt de penal el migcampista del Bruges Leo van der Elst, que havia entrat en la segona part. Si marca, es classifica l’equip de Guy Thys i l’Espanya de Miguel Muñoz quedarà eliminada, un cop més, en el límit que no aconsegueix superar mai, els quarts de final. Van der Elst marca i jo el celebro com se celebren els gols decisius. Però em quedo sol. Havia vist el partit al bar del meu poble, amb uns quants aficionats al futbol més. No només no va celebrar ningú més aquell gol, sinó que totes les mirades es van centrar en mi. I eren mirades que em fulminaven. No només això. Alguns comencen a dir-me que què m’he cregut de celebrar aquell gol, que qui acaba de perdre és la selecció d’Espanya. Contesto que jo anava amb Bèlgica. Que, com ells ja saben perquè quasi tots són amics meus, tinc el costum de posar-me del costat de tots els rivals de la selecció espanyola. Quasi em peguen. Afortunadament, la situació va quedar en el quasi.
Jo ja feia temps que havia pres consciència política. Ja feia anys que m’havia fet independentista tot i que l’independentisme era en aquella època una ideologia minoritària i sovint associada a moviments barallats entre ells i sense expressió en la política institucional. Encara faltaven quasi tres anys perquè Àngel Colom rellevés Joan Hortalà en la secretaria general d’ERC en el famós congrés de Lleida. Colom va obrir la primera porta perquè una part d’aquell independentisme disgregat es pogués canalitzar políticament i institucionalment, més enllà de l’activisme atomitzat i irrellevant.
Els independentistes que també teníem inquietuds futbolístiques, amb estranyes excepcions, érem contraris a la selecció espanyola i animàvem sempre els seus rivals. No de manera plenament oberta, però, perquè l’ambient general, tot i ser una època de ressorgiment de la catalanitat, era favorable a la selecció espanyola. Des del meu punt de vista, era una situació perfectament respectable, encara que només fos amb l’argument realista que els esportistes catalans només podien competir internacionalment a través de les seleccions espanyoles. I no m’ha costat reconèixer els mèrits de la selecció espanyola des que va guanyar l’Eurocopa del 2088, perquè ho ha fet amb un joc brillant inspirat en el del Barça. El canvi de la furia al bon futbol l’he aplaudit des d’un punt de vista futbolístic. Però res no ha canviat pel que fa a la qüestió identitària de la selecció espanyola. Al contrari. Ser català en aquesta selecció continua estant mal vist i s’exigeix patriotisme espanyol per jugar-hi o ser-ne seguidor. El que sí que ha canviat és el punt de vista que se’n té des de Catalunya. Si fos ara, em fa la sensació que al meu poble ja no m’amenaçarien per haver celebrat el gol de Van der Elst.