Messi no ha d’impedir veure el bosc, en aquest cas, d’arbres escanyolits. L’Argentina respira gràcies al seu 10. Leo va conduir una nació espantada fins a Rússia amb l’enèsima expressió d’un futbolista caricaturesc, exagerat en virtuts, capaç de plasmar el que la resta ni tan sols ens atreviríem a imaginar. Però una vegada venerada la seva gesta, completat el pelegrinatge argentí a l’obelisc de l’avinguda 9 de Julio, algú ha de posar la pilota a terra i el cap sobre les espatlles. Perquè a Rússia, serà més fàcil si Messi ha de comandar la nau i no arrossegar-la.

L’Argentina s’ha tret de sobre una càrrega emocional que l’empenyia a jugar amb el cor disparat i les idees confuses. Messi va conquerir l’altura de Quito i la calma de 44 milions de persones, inclosa la dels 23 internacionals que han jugat amb neguit i a la força, engolits per un soroll ambiental insuportable, que els ha impedit treure aquell amateur que sempre invoca Marcelo Bielsa i disfrutar del joc que van aprendre a estimar als carrers de Buenos Aires, Rosario, La Plata o Mendoza.

L’Argentina ha arribat a Rússia amb la llengua fora, sobre l’esquena de Messi i amb símptomes de paranoia: pensant que La Bombonera guanyaria un partit per si sola i fins i tot viatjant fins a l’Equador amb un bruixot. Salvada d’un ridícul històric, potser seria el moment de cedir el protagonisme a la pilota. Per a la sort albiceleste, qui n’és més conscient de tots és el mateix Leo, que va parlar de “tranquil·litat”, de “començar a treballar” o de “créixer i millorar”. I és que rere la silueta confortable del 10, queda un món per construir. Sampaoli, capaç d’imposar un segell futbolístic a Xile i al Sevilla en un temps rècord, no ha tingut ni la calma ni la lucidesa per definir una idea. Ha viscut a cops de volant des que va assumir la banqueta somiada. Ara tres centrals, ara línia de quatre. Ara Banega, ara Enzo Pérez. Dybala apareixent com el Guadiana o Icardi i Benedetto opositant amb ansietat a un front d’atac en què qui acaba resolent és Messi: arquitecte i obrer, ideòleg eternament desprotegit en un país en què, en deu anys de carrera, ningú ha estat capaç de facilitar-li la vida. I ja aniria sent hora...