Messi no ha d’impe­dir veure el bosc, en aquest cas, d’arbres esca­nyo­lits. L’Argen­tina res­pira gràcies al seu 10. Leo va con­duir una nació espan­tada fins a Rússia amb l’enèsima expressió d’un fut­bo­lista cari­ca­tu­resc, exa­ge­rat en vir­tuts, capaç de plas­mar el que la resta ni tan sols ens atre­viríem a ima­gi­nar. Però una vegada vene­rada la seva gesta, com­ple­tat el pele­gri­natge argentí a l’obe­lisc de l’avin­guda 9 de Julio, algú ha de posar la pilota a terra i el cap sobre les espat­lles. Perquè a Rússia, serà més fàcil si Messi ha de coman­dar la nau i no arros­se­gar-la.

L’Argen­tina s’ha tret de sobre una càrrega emo­ci­o­nal que l’empe­nyia a jugar amb el cor dis­pa­rat i les idees con­fu­ses. Messi va con­que­rir l’altura de Quito i la calma de 44 mili­ons de per­so­nes, inclosa la dels 23 inter­na­ci­o­nals que han jugat amb neguit i a la força, engo­lits per un soroll ambi­en­tal insu­por­ta­ble, que els ha impe­dit treure aquell ama­teur que sem­pre invoca Mar­celo Bielsa i dis­fru­tar del joc que van apren­dre a esti­mar als car­rers de Bue­nos Aires, Rosa­rio, La Plata o Men­doza.

L’Argen­tina ha arri­bat a Rússia amb la llen­gua fora, sobre l’esquena de Messi i amb símpto­mes de para­noia: pen­sant que La Bom­bo­nera gua­nya­ria un par­tit per si sola i fins i tot viat­jant fins a l’Equa­dor amb un brui­xot. Sal­vada d’un ridícul històric, pot­ser seria el moment de cedir el pro­ta­go­nisme a la pilota. Per a la sort albi­ce­leste, qui n’és més cons­ci­ent de tots és el mateix Leo, que va par­lar de “tran­quil·litat”, de “començar a tre­ba­llar” o de “créixer i millo­rar”. I és que rere la silu­eta con­for­ta­ble del 10, queda un món per cons­truir. Sam­pa­oli, capaç d’impo­sar un segell fut­bolístic a Xile i al Sevi­lla en un temps rècord, no ha tin­gut ni la calma ni la luci­desa per defi­nir una idea. Ha vis­cut a cops de volant des que va assu­mir la ban­queta somi­ada. Ara tres cen­trals, ara línia de qua­tre. Ara Banega, ara Enzo Pérez. Dybala apa­rei­xent com el Gua­di­ana o Icardi i Bene­detto opo­si­tant amb ansi­e­tat a un front d’atac en què qui acaba reso­lent és Messi: arqui­tecte i obrer, ideòleg eter­na­ment des­pro­te­git en un país en què, en deu anys de car­rera, ningú ha estat capaç de faci­li­tar-li la vida. I ja ani­ria sent hora...