Setmana de seleccions, setmana d’enveges. I que consti en acta, en la victòria i en la derrota. Pura enveja per la simple participació. Setmana de mundial. Per a tots aquells amants del futbol, bon motiu també per lluitar per la gran remuntada.

Us imagineu com n’estan, de contents,els seguidors alemanys, anglesos, argentins, belgues, brasilers, colombians, coreans del sud, costa-riquenys, egipcis, espanyols, francesos, iranians, islandesos, japonesos, mexicans, nigerians, panamenys, polonesos, portuguesos, russos, saudites, serbis i uruguaians? I com d’acollonits ho estan els australians, croats, danesos, grecs, hondurenys, irlandesos, italians, neozelandesos, peruans, suecs i suïssos, que s’ho han de jugar tot a dos partits? I els nervis, encara, dels marroquins, senegalesos i tunisians, que lideren els seus grups a l’Àfrica, però que no han tancat la classificació? I us imagineu com n’estan, de tristos, els aficionats de la resta de països que no seran a Rússia 2018 perquè no s’ho han guanyat al terreny de joc? La pilota dels nassos que mou tanta gent i que tanta passió afegeix a la vida de milions de ciutadans d’arreu del món. Des d’aquesta humil –però orgullosa– tribuna esportiva simplement ens afegim al crit de la part del país que ja fa molts dies que lluita per la seva dignitat, contra les porres i a favor de les urnes, contra cualquier tiempo pasado fue mejor i a favor de la democràcia. Perquè voler veure Catalunya jugant un mundial de futbol també forma part de la llista de milions de somnis que tenen alguns ciutadans que habiten aquest trosset petit d’Europa que hi ha al nord-est d’Espanya i que, darrerament, fan molt soroll.

Enveja dels futbolistes dels nostres clubs. De Cillessen, Dembélé, Digne, Gomes, Iniesta, Kayode, Mascherano, Messi, Paulinho, Semedo, Stuani, Suárez, Ter Stegen, Umtiti i Vermaelen, que segurament aniran al mundial. I de Bounou, Diop i Rakitic, si les seves seleccions s’hi acaben ficant. I, és clar, de Piqué, Sergio i Alba, que el jugaran amb el combinat espanyol. I amb una mica de sort, també Deulofeu i Sergi Roberto. Enveja sana.

Aquesta és la realitat del moment. Tres de segurs; amb Marc Bartra, quatre; potser cinc o sis jugadors catalans aniran al mundial de Rússia. Posem-ne sis, que estem generosos. Sis de 23. Poquets davant l’oportunitat meravellosa que en siguin 23 de 23. I només parlem de futbol. Si fem una volta pel bàsquet, l’handbol, l’hoquei, l’atletisme, la natació... en fi, per tots els esports, el repte es converteix en majúscul. La il·lusió de viure amb els nostres representants un europeu, un mundial o uns Jocs Olímpics. Bestial. Perquè, a més, l’esport també és economia a través de les pròpies competicions i del turisme, per exemple. I una excepcional eina per a la integració. I no oblidem mai que l’esport és salut i que, des de la salut, els països creixen i es fan invencibles. Invertir en esport és fer-ho en modernitat. I en estalvi en molts àmbits, per exemple, la sanitat. Segur que els esportistes catalans també somien (encara que massa sovint la majoria d’ells visquin en el més profund dels silencis). Segur que els dirigents de la futura República catalana tindran en compte la importància de l’esport...

Tornem a la gespa. El partit no s’ha acabat. L’escenari no és l’ideal, però els jugadors no s’han donat per vençuts i a la graderia cap seguidor ha abandonat la militància. Toca resistir les envestides del rival i obrir el paraigua per evitar la pluja. Però com que no es té por del contrincant ni tampoc de l’àrbitre, com que hi ha força de sobres per suportar mil mobilitzacions més, com que el títol fa 303 anys que no es guanya... tocarà persistir davant d’uns oponents tan forts. Que no ho oblidi ningú, ni els d’allà ni els d’aquí, ni els que pensen ni els que obeeixen. Aquí seguim, buscant la remuntada de les remuntades. I dit això, que ningú s’equivoqui: seguim tenint pressa (encara que ens caldrà tota la paciència del món).