Endavant, endavant, endavant!
Prendre l’esport com una metàfora pot induir a pensar que el futbol és una religió, és clar, perquè ¿què és, la religió, si no una gran metàfora? Aquests dies de la mateixa incertesa dels dies previs a l’esclat d’una revolta (perquè, no ens enganyem, això és el que tem el mercat d’Europa), alguns col·legues d’altres mitjans i d’aquest mateix que m’aixopluga s’han refugiat en les vicissituds d’un partit de futbol per provar d’explicar l’oscil·lació de l’estat d’ara.
Així, l’experiència dels innombrables partits del FC Barcelona jugats al teva-meva com si la pilota hagués de circular per un passadís d’admiració fins a travessar la ratlla de gol s’ha comparat amb la dilació de la proclama que ja és al Parlament en situació d’espera. En aquest cas, s’ha recordat que l’adversari també juga i que prou que és ben capaç de marcar-nos amb el cap i d’una falsa falta un gol en el darrer minut que ens arrabassi la victòria. També s’ha transposat la decisió de dimarts passat del MH President com un canvi equivocat en els darrers minuts d’un partit agònic.
Tant en un supòsit com en l’altre –i en gairebé totes les anàlisis i metàfores del fre del 10 d’octubre– l’escenari és d’un partit que es perd per incapacitat resolutiva. I en totes s’obvia, entre la bona fe i la malícia, que el partit és dels jugadors, com que és de la gent el naixement i el creixement d’un estat independent en forma de república.
Tal com en un partit de futbol, doncs, que no s’acaba fins que finalitza, que el desfici per guanyar, cap desànim ni cap defalliment no ens el confonguin amb la derrota.
La qüestió és que encara ens creiem súbdits, que no assumim del tot que amb l’1-0 de l’1 d’octubre ja vam ser el subjecte polític que Espanya ens nega i ja vam ser republicans, perquè vam guanyar el domini del res-rei, que en llatí vol dir ostentar la propietat de la cosa pública; cosa que ni pertany a la fe ni a les metàfores.