Només per a valents
George Washington, a qui els seus compatriotes, els delegats de les 13 colònies rebels, van posar al capdavant d’unes inexpertes tropes continentals per combatre l’exèrcit britànic d’ocupació i guanyar-se l’autoproclamada independència (el que ara en diem DUI) dels Estats Units, va deixar dit: “Com més dur és el conflicte, més gran és el triomf”... Aquella història ja sabem com va acabar.
Salvant totes les distàncies, quedem-nos amb la idea i apliquem-la al futbol i, més concretament, al duríssim partit que hem de jugar aquest vespre al nou camp de l’Atlético. Per totes les circumstàncies que l’envolten, és el més complicat que haurà hagut d’afrontar Ernesto Valverde des que és entrenador del primer equip del Barça. Però, alhora, és un d’aquells reptes de categoria superior que, si se superen satisfactòriament, queden gravats al foc en l’autoestima i en la confiança de l’equip. I encara més, si es tracta d’un equip que s’està fent com és el nostre.
D’entrada, anem a Madrid amb la majoria dels titulars amb el desgast psíquic i físic provocat pels partits (decisius) que han jugat amb les seves seleccions. I, és clar, entre ells, Leo Messi, l’home que ho fa tot, i Luis Suárez, el davanter centre. És veritat que tots arriben molt contents i, en el cas de Messi, eufòric després d’haver classificat (ell solet) l’Argentina (quina banda!) per al mundial, però el desgast –viatge transoceànic inclòs– hi és. Valverde només ha pogut fer una sessió amb la plantilla sencera. No és aquesta, per tant, la preparació que requeria un compromís tan complicat.
Ens enfrontem amb un rival potent i amb un dels sistemes defensius més ben treballats d’Europa. L’Atlético –això ja ho sabem– sortirà a rascar turmells i ens marcarà el territori des del túnel dels vestidors, conscient que juga a casa. I és que, per més que el joc es dirimeix a la gespa, l’ambient és un altre factor especialment preocupant avui.
Sí, de sempre, l’afició colchonera és de les que pitjor ens rep de tot Espanya, en el context polític actual, l’hostilitat envers el Barça serà de les que no s’obliden. I la pressió sobre el trio arbitral, encapçalada per Mateu Lahoz, un dels àrbitres espanyols més permissius (i especialment quan ens arbitra a nosaltres), també es preveu fortíssima. Desgast, rival de nivell, ambient sobreexcitat, àrbitre permissiu... En definitiva, el del Wanda és un matx dels que mesura el caràcter d’un equip, una característica molt personal que no té res a veure amb el talent o l’estratègia. És una altra cosa.
La davantera, en suspens
Els partits es dominen al mig del camp i es guanyen a les àrees. La resta és retòrica. Amb Messi i Suárez com a únics davanters titulars, i en espera que Dembélé es recuperi, es pot afirmar que la nostra davantera de tres està en suspens, per fer ús del descriptor de moda a casa nostra (per això era i és tan necessari contractar un quart davanter potent).
Per tant, amb els efectius de què disposem, l’empresa d’avui aconsella tornar a apostar pel 4-4-2 (dinàmic), que ens garanteix ordre (línies juntes) i solidesa, tot i que ens resta profunditat, tal com es va evidenciar a Lisboa. És una carència important, aquesta. Ens cal l’aportació ofensiva de la segona línia, amb Paulinho i Rakitic arribant des del darrere. I no solament pels gols que –tant de bo– puguin marcar, sinó també, i sobretot, per ajudar Suárez a obrir bretxes a la defensa madrilenya, per on Messi pugui maniobrar. Quin partit ens espera! Només per a valents.