La proclamació de Messi no serà suficient
Dimarts. Una jornada històrica de nervis, d’incertesa. Primer pel retard de la compareixença del president al Parlament. A Catalunya, a l’horari dels balls de festa major sempre se li ha de sumar mitja horeta més com de segona convocatòria. Però resulta que diuen que Puigdemont és un home puntual. Per això, el retard d’una hora va ser tan caòtic com fascinant en el marc d’una situació engrescadora, angoixant i incerta. Les hipòtesis van ser múltiples. Mas al despatx reclamant el peix al cove de tota la vida, converses internacionals amb Tusk, gent de l’EFTA oferint el seu suport, reconeixement i salmó als catalans o les de la CUP tirant plats pel cap del president. Amb el cor encara encongit per la pseudoproclamació de Puigdemont que va deixar el món fred, decebut, alleugerit, esperançat, sorprès, o les mil coses a l’hora –tret d’Inés Arrimadas, que ja duia el discurs escrit de casa i va tirar pel dret com si la proclamació hagués estat convencional– i com a mesura d’evasió i qui sap si per acabar d’alterar bioritmes, vaig optar per veure com se’n sortia Messi, un altre català en el sentit convergent del gentilici –viu i treballa a Catalunya– en una situació límit. L’Argentina serà el meu equip en el mundial. Perquè hi juga ell i perquè identificar-se amb algun equip és sempre més distret. Com va dir Sampaoli per tancar l’etern debat que el déu blaugrana ha de suportar al seu país ad eternum per les comparacions amb Maradona, el futbol deu un mundial a Messi. Però, compte. Que no es deixin enganyar per l’eufòria de la seva magistral actuació a Quito. L’Argentina juga de pati de col·legi. Ras i curt. I l’Equador, que té puntes de llança rapidíssimes al davant i que ha de recórrer al futbol directe perquè el concepte mig del camp el té encara més difós que els argentins, al darrere és una banda. A part de Messi, se salven, a l’Argentina, Mascherano, que va haver d’apagar focs sovint al seu lateral dret, Mercado, perquè l’extrem esquerre equatorià el superava com volia per velocitat, i Di María, tan intermitent i a voltes flipat com vulgueu, però amb una qualitat que sobresurt. Va ser el principal aliat de Messi. La resta, mediocritat. Sampaoli farà bé de trobar-li més complicitats i de recuperar homes com Banega i Dibala. L’albiceleste té jugadors de qualitat arreu, però la sinergia no és la que es pressuposaria, amb canvis constants d’alineacions. Ara que la pressió per obtenir el bitllet ja no hi és, el tècnic ha d’apostar a mort per un onze tipus i prescindir de les crítiques despietades. Per això, els jugadors van cantar al vestidor contra els periodistes. Sigui com vulgui, si l’Argentina no millora, el dèficit del futbol amb Messi persistirà.