Bona discussió
Les discussions ben argumentades solen acabar amb empat. Discutint, a vegades, la gent s’entén. L’Atlético va començar bé i el Barça va acabar millor, però durant el partit els dos contendents van tenir els seus moments de raó. Una altra cosa és l’ambientació, que al nou Wanda Metropolitano va escenificar la polarització política amb banderes, crits i xiulets constants a Gerard Piqué. Els arguments van ser sobre la gespa. Dos bons equips desafiant-se i contrarestant-se. Exhibint les seves qualitats i buscant les debilitats del rival. Van predominar més les qualitats que els defectes i l’empat final tanca amb justícia un enfrontament ben plantejat i desenvolupat pels dos entrenadors. El Barça ha cedit els primers punts contra un rival de bon nivell. Aquest empat no li embruta l’expedient d’una arrencada de temporada molt bona.
Els entrenadors poden simplificar el partit parlant de coberts, gots i estovalles, però els enfrontaments entre l’Atlético i el Barça no tenen res de simple. Els dos equips ho saben. I Simeone i Valverde en són conscients. Saben, també, que els seus equips tenen un aspecte en primer pla però que per dins són molt més complexos. Hi ha el que sembla, però hi ha més coses. El que sembla és que el Barça és un equip que necessita tenir la possessió de la pilota per sentir-se còmode. El que sembla és que l’Atlético és un equip que s’adapta bé a rivals com el Barça perquè es limita a defensar, més amunt o més avall, i que basa la seva acció ofensiva a aprofitar les errades per fer gols llampec. Sí, tots dos equips són això, però són més coses. En la primera part, sobretot l’Atlético va ser més coses. Va fer el que s’espera d’un equip de Simeone. És a dir, estar molt ordenat i no deixar espais, i quan va fer pressió alta va aconseguir forçar errors i crear dues ocasions clares de gol de Griezmann. Res que no es pogués preveure. El fet és, però, que va marcar el gol que li va donar avantatge amb una jugada que l’hauria signat el Barça, perquè va ser una combinació llarga de la pilota i que va trobar el desequilibri en una incursió de Saúl entre línies.
De fet, era el que havia estat buscant el Barça fins llavors. I després també. Però no ho va trobar. L’equip de Valverde va tenir una possessió convincent en atac, però no va ser capaç de trobar el desequilibri de cap manera. Ni col·lectivament ni individualment. Ni tan sols amb les incursions de Messi. I la peça sorpresa de l’alineació, André Gomes, va mantenir el to baix que el caracteritza des que va arribar al club. Al Barça no li va faltar combinació de pilota, però sí profunditat i desequilibri. Si el Barça és alguna cosa més del que sembla, no es va veure en la primera part al Wanda Metropolitano.
Alguna cosa diferent havia de buscar Valverde de cara a la segona part. No hi havia marge per a la sorpresa amb canvis de jugadors. Ni tampoc cap carta tàctica que variés radicalment el panorama. La recepta blaugrana va ser mantenir la constància en la seva proposta. Continuar mantenint les línies juntes, continuar atacant, no cometre errors. És a dir, mantenir la feina d’erosió de la solidesa local. I la constància va donar la raó al Barça. A l’Atlético se li va començar a fer llarg el partit perquè el Barça va mantenir la pressió i les càrregues a l’àrea d’Oblak. El gol de Suárez va equilibrar justament la discussió. Però el Barça encara va buscar acabar de tenir raó. Fins al final va ser un equip sòlid i fiable.