Hi ha qui defensa sempre la necessitat d’un líder. D’altres, no. El líder de l’equip és qui reclama sempre el protagonisme del col·lectiu? O ho és qui aporta el seu coneixement al grup o qui té el reconeixement de la resta fent-los millors a tots? O qui posa el seu talent al servei del vestidor o qui cedeix el protagonisme de portes enfora? Ho és qui arrisca i reclama per fer el llançament en l’últim segon? Cal que el líder sigui qui genera un bon ambient? O que ho sigui el golejador de l’equip? Pot un equip tenir més d’un líder?

Hi ha un principi d’autoritat que reconeix que l’entrenador cal que gestioni sempre els egos per generar credibilitat, cohesió i confiança en el projecte. Hi ha qui es proclama obertament líder. Ho fa ver Luis Enrique en arribar al Barça. O Johan Cruyff. Frank Rijkaard, en canvi, era més generós amb el funcionament del vestidor i deixava fer. Al terreny de joc, però, Messi era i és indiscutible. El seu talent al servei de l’equip. Ara i abans.

Fa un temps en les negociacions, per exemple, de les reivindicacions econòmiques dels jugadors del Barça, Diego Armando Maradona era més líder que Schuster. Reconegut i valorat. Ho era dins i fora dels terrenys de joc. Johan Cruyff, com a jugador, va manar al vestidor i va representar els seus companys en les negociacions de les primes. Exhibia autoritat i caràcter. Dins i fora. Lluïa criteri i compromís. Com a entrenador també i una mica més si és possible. Ell era el líder amb capacitat per fer i desfer. Per coneixement, per veterania i per una experiència sense límits. Carles Rexach explica que sovint no cal parlar amb tots els jugadors per donar-los algunes consignes per afrontar un partit. Fer-ho amb un o dos jugadors n’hi ha prou. Els considera els esportistes capacitats per transmetre el que els entrenadors pretenen. Koeman o Guardiola feien aquest paper. Tenien fusta de lideratge. I d’interpretació. L’exblaugrana Xavi, també. Va ser la prolongació de l’entrenador al terreny de joc que sempre es reclama. I, a més, era conscient, com Pep Guardiola, de la samarreta que defensava. I de l’estil de joc que s’havia d’aplicar amb el seu talent amb la pilota als peus. Jugava i feia jugar. Els líders dels vestidors tenen perspectiva d’on són i amb qui comparteixen vestidor bona part del dia. Què decideixen i saben el què cal fer. És curiós i previsible que la majoria d’aquests jugadors acabin asseguts en una banqueta. Són líders i cal que s’adaptin, reflexionin i comparteixin el lideratge davant situacions noves i situacions ja viscudes per superar-les. Tenen claus que altres no han treballat. Són líders.