Deambula per la banda mentre es rasca la barba desigual i amb la punta del peu escampa el cautxú d’una gespa artificial malmesa pels anys. Alça el cap, esguarda l’objectiu i es pregunta exasperat com la seva perla pot estar envoltada de nanos amb pares incompetents a l’hora d’orientar-los: escacs, piano, guitarra, anglès, robòtica, xinès o cuina. Tenen on escollir, però no, es dissolen a la massa i apunten el seu tresor a futbol perquè no es cregui marginat pel grup, i així, aquests neuròtics que prioritzen el benestar emocional al pragmatisme industrial que hauria de prevaldre en una societat ordenada, amunteguen un excés de rodanxons al camp i frenen la progressió de l’observat per l’home que camina per la banda amb el rostre desencaixat.

Per això, el pare que un dia va somiar entrenar, envermelleix al límit de l’embòlia mentre escup instruccions perquè el seu fill es llueixi enmig de la vulgaritat del conjunt, i és que el nano, un bon brivall preocupat a tenir el darrer Playmobil del vaixell pirata, ha de comprendre que el seu progenitor se sacrifica arrossegant les restes de la seva moral política entre les bambolines de la banca per pagar un pis a l’Eixample, llogar un apartament a la costa amb piscina comunitària, vomitar sobre els productes de marca blanca i entrar a restaurants amb pedigrí amb posat de suficiència econòmica.

Sí, fill, vaig haver de sacrificar la meva vocació d’entrenador perquè a vosaltres no us faltés de res, per això has d’entendre que si et dic recula, aixeca el cap, busca l’espai, tira tu, prova-ho de lluny, obre’t a la banda, marca el de la dreta, organitza la defensa, llança el penal, ofereix-te, fes la jugada assajada, o estira del carro que l’equip et necessita, ho faig perquè així em sento millor, i si jo soc més feliç, estic convençut que tu també estaràs millor.

Conclusió: la seva frustració adulta és la seva creu infantil. Ànims, nens!