Aquell somriure…
Posa al mateix nivell el futbol i la samba. Alegria sobre la gespa, al carrer o a la pista de ball. La pilota, la companya de la seva vida; la porta als peus des que va fer els primers passos als carrers empolsinats de Porto Alegre. Malgrat tenir només 37 anys, Ronaldinho ja és un mite del passat que només s’enfunda les botes per jugar amb les llegendes blaugrana. Avui, l’afició culer s’ha de rendir a Leo Messi quan no surten les coses. Certament, el davanter argentí ha fet oblidar el brasiler que va tornar el somriure al Camp Nou, l’any 2003. El malabar de la pilota, la gran obra de Sandro Rosell que va ajudar a crear el relat que aquell vicepresident era l’home de futbol d’aquella junta directiva: que hi entenia, i que podia comandar anys enllà els destins del club. Així va ser. L’aficionat a l’esport té un comportament poc racional i Ronaldinho era l’estímul necessari perquè la culerada assolís la felicitat anhelada.
Ara que se li apaga la llum, Ronaldinho va reviure els vells temps mentre era entrevistat per Lluís Canut a la Televisió de Catalunya. Era diumenge a la nit, moment de tranquil·litat per tenir una conversa pausada, per a un massatge periodístic a un futbolista a qui encara se li han d’arrencar les paraules de la boca, malgrat que sempre té el somriure a punt per enlluernar l’objectiu de la càmera. Quan escolto Ronaldinho tinc sensacions ambivalents de forma permanent. Ronaldinho representa l’inici de la meva carrera periodística a les pàgines d’aquest diari –una de les primeres peces que vaig escriure va ser la de l’anunci del seu fitxatge, fet a Torelló, pel president Laporta–, l’esperada entrevista que mai va poder ser per una pràctica a la facultat, però el retorn de la meva il·lusió com a culer.
No obstant, després de la màgia, la caiguda de la seva figura pública em genera amargor: per la incapacitat del jugador d’entendre la grandesa del Barça i la complexitat del seu entorn; per la imatge de poca professionalitat que va acabar transcendint d’aquell equip que havia meravellat Europa l’any 2006, però també pel tractament que en van fer alguns mitjans de comunicació que van publicar informacions de la seva vida privada sense esmentar les fonts. La grandesa dels arxius és que sempre perduraran les imatges del “partit del gaspatxo”, de l’assistència a Xavi al Bernabéu, de les seves xilenes i dels seus retalls. Allà sempre hi podrem endevinar aquell somriure que va meravellar-nos i, avui, encara no s’ha acabat. Ni quan s’apaguen els llums.