Tenir conviccions suma
Futbolísticament, el partit d’ahir convidava a una plàcida nit de golejada i de bon entreteniment. Una criaturada de Piqué, però, va reequilibrar l’enorme diferència que hi ha entre el Barça i l’Olympiacòs, just quan l’única pregunta sobre el partit que hi havia a la graderia era saber per quants gols guanyaria l’equip de Messi, que també el mereixia com a embolcall festiu dels seus cent gols en la competició. Els gols van acabar arribant, per convicció blaugrana i per inferioritat manifesta de l’equip grec. L’equip de Takis Lemonis n’era conscient. Però la seva proposta simplement va ser apilonar onze homes per defensar prop de l’àrea. De poc li va servir, perquè es va oblidar d’incomodar els blaugrana que tenien la pilota. Defensar només acumulant defenses és del segle XX. En el XXI es defensa amb la pilota com a referència. És important no deixar espais, però encara ho és més no deixar pensar el jugador que porta la pilota. D’això, l’Olympiacòs pràcticament se’n va oblidar.
La placidesa futbolística també havia de servir, un cop més, per convertir l’estadi en escenari d’expressió i reivindicació social, en aquesta hora greu de la història de Catalunya. I encara més perquè el club, en una altra mostra de poca decisió, va voler expressar no se sap ben bé què (Respecte, diàleg, esport) quan el moment requeria alguna altra cosa més adequada, entenent les limitacions que posa la UEFA. La qüestió és que la grada sí que va dir el que havia de dir. Sobretot, “Llibertat!”
Si una cosa ha après el Barça en l’última dècada prodigiosa és que els èxits més grans han arribat quan ha abraçat una idea de joc pròpia i l’ha explotat amb convicció. I també que, si no hi aposta convençudament, li poden passar, com a mínim, un parell de coses també constatables. Una, que si no se la creu ell mateix els rivals se n’adonaran i ho aprofitaran com una debilitat. I una altra, que si no aprofita que té el copyright de la idea, l’aprofitaran els rivals. Algun símptoma i alguna conseqüència d’aquestes dues coses hi ha en el que ha passat, per exemple, entre el Barça i el Madrid aquestes últimes temporades. A vegades l’original s’oblida de ser ell mateix i de sobte t’adones que qui s’hi assembla més és la còpia. Les conviccions, i encara més si són de provada rendibilitat, sembla que no serveixen quan el vent bufa a favor. Però quan es gira en contra, si no les tens ben presents és més fàcil extraviar-se que retrobar el bon camí. Per acabar bé aquesta reflexió, s’ha de dir que, en mans de Valverde, sembla que el Barça ha tornat abraçar aquestes conviccions.
Passa una cosa similar amb les conviccions en l’àmbit institucional. Des de l’Esport i ciutadania de Josep Sunyol al Més que un club de Narcís de Carreras, o et creus fermament el compromís del club amb la seva societat o, com a mínim, acabaràs quedant malament i et poden demanar la dimissió mentre l’equip està golejant. És el que va passar amb el lema que va exhibir ahir el club per no semblar indiferent amb la situació de la repressió de l’Estat a Catalunya, amb l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez com a última urpada irracional. No val l’excusa que la UEFA imposa la censura prèvia amb els missatges que els clubs proposen exhibir. Si no hagués estat permès posar el cartell que tocava (Llibertat per als presos polítics, per exemple), doncs no es posava. Però després que sortís el president davant els mitjans i que de viva veu donés aquest missatge, com va fer dimarts Pep Guardiola, que això de les conviccions ho té força clar. El que va passar és la diferència que hi ha entre no voler quedar malament i fer i dir el que s’ha de fer i s’ha de dir.
I per acabar, un apunt futbolístic. Les conviccions són més evidents com més jugadors formats a casa juguen. I ahir, als habituals Piqué, Sergio Busquets, Iniesta i Messi s’hi van afegir uns excel·lents Sergi Roberto i Deulofeu.