El portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, s’ha mofat aquesta setmana de les paraules de l’entrenador del Manchester City, Pep Guardiola –que va dedicar la victòria del seu equip als presos polítics Jordi Sànchez i Jordi Cuixart– simplement perquè és un esportista. Segons la seva lògica, un peixater no ha de parlar de política perquè només sap de peixos. I un llibreter, de llibres. I, és clar, un escombriaire, de brossa. De política, només n’han de parlar els polítics. Un no és capaç d’imaginar, en aquest escenari que dibuixa el senyor Méndez de Vigo, com s’ho fan els ciutadans per escollir-los. Tiren daus? O una moneda? O potser s’ho juguen a pedra, paper i tisora? Com que ells no en saben... El que és important és que no pensin, que no reflexionin sobre res. I, no cal dir-ho, si són esportistes, que practiquin esport. Recorden allò del futbol com a opi del poble? Doncs això.

Tanta mediocritat fereix. La política és a tot arreu, en el dia a dia de cadascun de nosaltres. De fet, en cada instant. Debatre sobre les idees és el que dona sentit a la democràcia. Encara que li sàpiga greu al portaveu del govern de Mariano Rajoy. Així anem. Amb dues persones a la presó només per pensar diferent. I que no ens expliquin més sopars de duro. Si la ciutadania, sigui d’on sigui, accepta el que està passant aquests dies amb els líders de l’ANC i d’Òmnium és que alguna cosa no ha funcionat en tots aquests anys postdictadura. Ara és el tema català, però d’aquí a dos dies es tocaran altres drets fonamentals d’altres col·lectius d’altres llocs d’Espanya i, aleshores, es recordaran de la vergonya democràtica que estem patint nosaltres.

I el Barça? I la seva pancarta “Diàleg, respecte i esport”? I el NO, així, en majúscules, dels representants de les entitats sobiranistes a la invitació de Josep Maria Bartomeu, dimecres, a anar a la llotja del Camp Nou? Estic d’acord que no se li ha de demanar al Barcelona el que no fa la política del país, però sap el president del Barcelona el que està passant a Catalunya? Sap que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó? Sap que el Barça és un referent social? Sap que l’entitat és coneguda a tot el món pel lema més que un club? I sap per què? Potser aquest és el problema...

Segurament la culpa de tot plegat, pensaran alguns, la té Joan Gamper per permetre la xiulada a la Marcha real durant el mes de juny del 1925 que tant va fer enfadar el general Primo de Rivera. O el president Narcís de Carreras, que va etzibar a l’esposa del ministre de Governació, Camilo Alonso Vega, el famós “no fotem, senyora”, després de qualificar com a club espanyol el Barça en la final del Generalísimo del 1968, guanyada al Real Madrid 1-0 a l’estadi Santiago Bernabéu. O set anys després, quan el president Montal se la va jugar ordenant a Jacint Borràs que omplís l’estadi de senyeres i exhibís la pancarta “Amnistia. Llibertats polítiques sindicals. Estatut d’autonomia.” És clar, la policia hi va intervenir de seguida. I seguiríem fins a esgotar el paper perquè el Barça –quasi sempre– ha estat al costat de tots els moviments cívics del país. Més que un club.

Amb la suposada catalanitat del Barça, ara, no n’hi ha prou. La història jutjarà aquests dos episodis, el de l’1 d’octubre i el de dimecres. Que se sàpiga: el president Bartomeu i el directiu Jordi Moix no van agafar les trucades de l’ANC i d’Òmnium reclamant la sensibilitat que l’ocasió mereixia. Diversos executius, seguint les ordres de la junta, van traslladar la informació. Quin mal de panxa! Llibertat per a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Tenim pressa.