El por­ta­veu del govern espa­nyol, Íñigo Méndez de Vigo, s’ha mofat aquesta set­mana de les parau­les de l’entre­na­dor del Manc­hes­ter City, Pep Guar­di­ola –que va dedi­car la victòria del seu equip als pre­sos polítics Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart– sim­ple­ment perquè és un espor­tista. Segons la seva lògica, un pei­xa­ter no ha de par­lar de política perquè només sap de pei­xos. I un lli­bre­ter, de lli­bres. I, és clar, un escom­bri­aire, de brossa. De política, només n’han de par­lar els polítics. Un no és capaç d’ima­gi­nar, en aquest esce­nari que dibuixa el senyor Méndez de Vigo, com s’ho fan els ciu­ta­dans per esco­llir-los. Tiren daus? O una moneda? O pot­ser s’ho juguen a pedra, paper i tisora? Com que ells no en saben... El que és impor­tant és que no pen­sin, que no refle­xi­o­nin sobre res. I, no cal dir-ho, si són espor­tis­tes, que prac­ti­quin esport. Recor­den allò del fut­bol com a opi del poble? Doncs això.

Tanta medi­o­cri­tat fereix. La política és a tot arreu, en el dia a dia de cadas­cun de nosal­tres. De fet, en cada ins­tant. Deba­tre sobre les idees és el que dona sen­tit a la democràcia. Encara que li sàpiga greu al por­ta­veu del govern de Mari­ano Rajoy. Així anem. Amb dues per­so­nes a la presó només per pen­sar dife­rent. I que no ens expli­quin més sopars de duro. Si la ciu­ta­da­nia, sigui d’on sigui, accepta el que està pas­sant aquests dies amb els líders de l’ANC i d’Òmnium és que alguna cosa no ha fun­ci­o­nat en tots aquests anys post­dic­ta­dura. Ara és el tema català, però d’aquí a dos dies es toca­ran altres drets fona­men­tals d’altres col·lec­tius d’altres llocs d’Espa­nya i, ales­ho­res, es recor­da­ran de la ver­go­nya democràtica que estem patint nosal­tres.

I el Barça? I la seva pan­carta “Diàleg, res­pecte i esport”? I el NO, així, en majúscu­les, dels repre­sen­tants de les enti­tats sobi­ra­nis­tes a la invi­tació de Josep Maria Bar­to­meu, dime­cres, a anar a la llotja del Camp Nou? Estic d’acord que no se li ha de dema­nar al Bar­ce­lona el que no fa la política del país, però sap el pre­si­dent del Bar­ce­lona el que està pas­sant a Cata­lu­nya? Sap que Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart són a la presó? Sap que el Barça és un refe­rent social? Sap que l’enti­tat és cone­guda a tot el món pel lema més que un club? I sap per què? Pot­ser aquest és el pro­blema...

Segu­ra­ment la culpa de tot ple­gat, pen­sa­ran alguns, la té Joan Gam­per per per­me­tre la xiu­lada a la Marcha real durant el mes de juny del 1925 que tant va fer enfa­dar el gene­ral Primo de Rivera. O el pre­si­dent Narcís de Car­re­ras, que va etzi­bar a l’esposa del minis­tre de Gover­nació, Camilo Alonso Vega, el famós “no fotem, senyora”, després de qua­li­fi­car com a club espa­nyol el Barça en la final del Gene­ralísimo del 1968, gua­nyada al Real Madrid 1-0 a l’estadi San­ti­ago Ber­nabéu. O set anys després, quan el pre­si­dent Mon­tal se la va jugar orde­nant a Jacint Borràs que omplís l’estadi de senye­res i exhibís la pan­carta “Amnis­tia. Lli­ber­tats polítiques sin­di­cals. Esta­tut d’auto­no­mia.” És clar, la poli­cia hi va inter­ve­nir de seguida. I seguiríem fins a esgo­tar el paper perquè el Barça –quasi sem­pre– ha estat al cos­tat de tots els movi­ments cívics del país. Més que un club.

Amb la supo­sada cata­la­ni­tat del Barça, ara, no n’hi ha prou. La història jut­jarà aquests dos epi­so­dis, el de l’1 d’octu­bre i el de dime­cres. Que se sàpiga: el pre­si­dent Bar­to­meu i el direc­tiu Jordi Moix no van aga­far les tru­ca­des de l’ANC i d’Òmnium recla­mant la sen­si­bi­li­tat que l’ocasió merei­xia. Diver­sos exe­cu­tius, seguint les ordres de la junta, van tras­lla­dar la infor­mació. Quin mal de panxa! Lli­ber­tat per a Jordi Sánchez i Jordi Cui­xart. Tenim pressa.