Rucades i contradiccions
Separació de poders a Espanya? “La independència del poder judicial ha de ser real, i no en aparença merament” (Montesquieu, De l’esperit de les lleis, 1748). Veient de quin peu calça aquesta gent, algú gosa negar encara que en la judicialització en què s’ha vist immers el Barça aquests últims anys (nyaps i negligències pròpies a banda) no hi ha hagut acarnissament i persecució? Gràcies. Si fins i tot van imputar el club! La qual cosa, tenint en compte qui imputa, no és cap deshonra. Quedi clar.
S’explica que, en una sessió del Parlament britànic, Lady Astor (la primera dona parlamentària) es va dirigir al primer ministre en aquests termes: “Si vostè fos el meu marit, li posaria verí al te.” Winston Churchill va respondre: “Senyora, si jo fos el seu marit, me’l beuria.” Resposta d’enginy elevat.
Després del City-Nàpols (2 a 1) de la Champions, Pep Guardiola va expressar el seu suport a Jordi Sánchez i a Jordi Cuixart i els va dedicar la victòria del seu equip. L’endemà, el ministre i portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, el va voler humiliar públicament: “L’opinió de Guardiola sobre política és com la meva sobre física nuclear.” Rucada de resposta.
Per parlar amb propietat de física nuclear s’ha de ser físic nuclear, un científic. Però de política i de llibertat, conceptes de tothom, qualsevol persona amb criteri està avalada per parlar-ne. Són registres diferents. Però, de passada, Méndez de Vigo també va involucrar el Barça en la burda campanya de la por que s’està atiant, irresponsablement, des de l’Estat per acollonir-nos i fomentar, per exemple, la fuga d’empreses i capital de Catalunya.
Hi ha barcelonistes preocupats per aquest tema. I és que, de fet, el Barça ja fa temps que és la diana preferida. Tebas, el fatxa de la LFP, és qui lidera la campanya pintant-nos el quadre apocalíptic d’un club expulsat de la lliga, de la Champions, sense ingressos opulents i reduït a la mínima expressió. Quina por!!! Tothom tranquil.
Ara és Méndez de Vigo qui s’hi afegeix: “És evident que si uns se’n volen anar i se’n van, no poden pretendre també continuar en la lliga espanyola. Això, a la fi, és un complet contrasentit” (RNE, 18/10). Curiosament ho diu qui, com a portaveu governamental, ens recorda cada dia –quan esmorzem, dinem i sopem– “que el govern espanyol farà tot el que hagi de fer per garantir el compliment de la llei”.
És a dir, que la legislació espanyola, via Tribunal Constitucional o el 155 de marres, anul·laria qualsevol DUI de Catalunya. Ergo, si l’Estat mai no deixarà que la independència de Catalunya es faci efectiva, el Barça –mal que ens pesi– no deixarà mai de ser un club espanyol. Méndez de Vigo: rucades i contradiccions. Churchill s’ho hauria passat bé enginyant respostes per a un polític com vós...
Se’ls veu el llautó
Però és que, en un escenari en què Catalunya esdevingués un estat independent de ple dret i reconegut internacionalment, amb un Barça que pogués negociar (sense traves polítiques de cap tipus) l’ingrés en una lliga de les distintes federacions europees, visualitzo tots aquests espanyols que ara ens amenacen, educadament i en fila, demanant/suplicant-nos que no marxéssim de la seva lliga.
El mateix Tebas que fanfarroneja que “un Barça-Madrid té més audiència que la Super Bowl”, ja ha fet números: “Sense el Barça, la lliga perdria un 25% del volum de negoci.” Pregunta: què tindria més valor per a les televisions del món, una lliga sense nosaltres o una Ligue 1 (ara menor) amb un PSG-Barça?... Se’ls veu el llautó.
