Jo no sé si en el futur imper­fectíssim en què Messi ja no serà en actiu, cada cop que se l’evo­qui amb l’excusa de qual­se­vol efemèride, a més de les seves fites estric­ta­ment fut­bo­le­res, es recor­darà també en quina època li va tocar des­ple­gar el seu art. Però seria d’allò més per­ti­nent. I no sé si es té prou pre­sent, però con­vin­dria tenir-ho, que l’eclosió defi­ni­tiva de Messi va coin­ci­dir amb l’adve­ni­ment, el 2008, de la sal­vatge crisi econòmica de la qual encara no ens hem aca­bat de recu­pe­rar. I que en aquests temps infes­tats d’ERO, reta­lla­des, rebai­xes sala­ri­als, allar­ga­ments de llis­tes d’espera, des­no­na­ments, bons por­que­ria, eufe­mis­mes, actius tòxics, ban­quers tòxics, por­tes giratòries i polítics irres­pon­sa­bles, en aquesta era de la des­a­fecció que ha obert de bat a bat les por­tes al popu­lisme i les post­ve­ri­tats com cops de puny, Messi ha estat de les poques coses bones que ens hem pogut tirar a la cara. En època de vaques magres, ningú ha fet més que Messi per sal­var les gri­ses tar­des de diu­menge en aquesta vall de llàgri­mes.

L’era de Messi, i de l’equip de Messi, ha coin­ci­dit també amb el procés inde­pen­den­tista ini­ciat el 2010. En aquests set anys, men­tre la situ­ació política s’enca­bri­tava al ritme a què ana­ven crei­xent un inde­pen­den­tisme que ja és mains­tream i el marge d’incer­tesa sobre el que pas­sarà, Messi i l’equip de Messi seguien sent valors segurs, de la mateixa manera que ho han estat quan el club ha tron­to­llat, o ha estat aga­fat amb pin­ces, que és com està ja fa uns anys. I això últim sí que s’ha dit i repe­tit: que el club, en mans de jun­tes atapeïdes de direc­tius matus­sers i sotmès a un entorn tan volàtil com ho és sem­pre l’opinió pública, i més si par­lem de fut­bol, ha vis­cut repen­jat del pri­mer equip, i de Messi. Que ha estat l’equip, i molt sin­gu­lar­ment Messi, qui, sovint, ha evi­tat que tot s’enfonsés com un cas­tell de naips.

Ara, amb Puig­de­mont anun­ci­ant una inde­pendència que no podrà fer efec­tiva, Rajoy dis­se­nyant la presa de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, els jut­ges orde­nant empre­so­na­ments més pre­ven­tius que mai, les empre­ses fotent el camp i l’inde­pen­den­tisme cri­dant a boi­co­te­jar bancs, ara que el món sem­bla haver-se tor­nat boig, al camp el Barça ha superat el defa­lli­ment de l’any pas­sat i torna a fun­ci­o­nar com una seda, que és com a hores d’ara ja no fun­ci­ona res ni ningú. Però, com és nor­mal, ja a ningú li importa gaire. Ara que ha redreçat el rumb al camp, al Barça se li recla­men altres coses. La prin­ci­pal, un grau d’impli­cació política que no se li demana a cap altre enti­tat espor­tiva. Se li exi­geix que es mulli i se li retreu que no ho faci prou. I és lògic. Cap altre club ha pre­su­mit tant de ser, més que un club, aquell exèrcit des­ar­mat de Cata­lu­nya que es va inven­tar Vázquez Mon­talbán. Però quina ferotge para­doxa, que els més fer­vents culers ja pre­fe­rei­xin rene­gar del Barça que cele­brar aquest Messi i aquest equip que tant de temps fa que aguan­ten el club i que ens aixe­quen l’ànim perquè tot ho millo­ren. Quin signe dels temps. I qui­nes ganes de poder tor­nar a par­lar de fut­bol.