El factor Valverde
Com a qualsevol altre entrenador, i més del Barça com a gran equip que és, a Ernesto Valverde se l’acabarà jutjant, sobretot, per si aconsegueix guanyar algun títol a final de la temporada. Serà víctima de la dictadura del resultat, la que sol imperar avui dia en la majoria d’esports i que no té en compte altres factors més enllà del que digui el marcador i si s’aconsegueix col·locar una nova copa al museu quan les competicions arriben a la seva fi. Encara no s’ha acabat l’octubre i no sé si l’equip acabarà recuperant la lliga o tornarà a triomfar a Europa, però el que sí que tinc molt clar és que l’elecció de Valverde ha estat un absolut encert per a un equip que necessitava una nova figura a la banqueta si volia tenir possibilitats de mantenir l’esperit competitiu que tant el caracteritza. Després de l’etapa de Luis Enrique, molt marcada pel fort caràcter de l’asturià, el grup necessitava un perfil diferent de lideratge per reinventar-se. I el de Valverde ha encaixat a la perfecció, tant entre els jugadors com a l’entitat, on el discurs seré, pausat i normal de l’entrenador està anant d’allò més bé.
Indiscutible també pel que fa a coneixements i capacitat, el primer que ha fet és guanyar-se Messi –factor imprescindible–, a qui ha buscat una nova ubicació al camp, de nou més propera a l’àrea, tot i mantenir la seva absoluta llibertat de moviments. Ha introduït novetats tàctiques que han permès a l’equip recuperar solidesa i estar més equilibrat i també ha donat més protagonisme als migcampistes, massa abandonats en l’últim any de l’asturià a la banqueta, ja que unia el seu destí al que fes el trident. No és cap casualitat que el rendiment d’Iniesta, Busquets i Rakitic hagi augmentat amb ell o que es comenci a veure cert potencial en futbolistes que estaven cridats a ser absolutament secundaris. La seva gestió dels minuts de la plantilla també s’està demostrant encertada, perquè té la majoria de jugadors endollats, malgrat que no sigui tan radical amb les rotacions com ho era Luis Enrique. També ha posat fi a algunes normes no escrites, com que els internacionals necessiten descansar després d’una aturada de seleccions –l’equip titular que va sortir contra l’Atlético n’és l’exemple– o que Iniesta no pot jugar tres partits consecutius perquè físicament no els aguanta. Malgrat la desfeta en la supercopa d’Espanya, els resultats estan avalant la seva feina, i l’equip és líder en la lliga i ja té un peu en els vuitens de final de la Champions. El Barça té encara molt marge de millora, però l’equip és recognoscible. Fa la sensació que els jugadors se’l creuen i que estan completament amb ell.
I això que els primers mesos al Barça no van ser fàcils per a Valverde. El club va viure un estiu mogut i convuls per la marxa de Neymar, el fracàs per no poder fitxar les primeres opcions i per no trobar destí a alguns descartats, però el tècnic ho va afrontar des de la més absoluta tranquil·litat. Sense abandonar el seu tarannà, que li permet relativitzar moltíssim qualsevol debat que s’obri, i actuant amb normalitat, que no vol dir, en cap cas, mancat de caràcter, perquè en té. Un factor molt necessari en una entitat que sovint viu immersa en mil polèmiques, ja sigui per temes esportius, socials o institucionals.