El setge institucional i l’atac a les llibertats i la democràcia que viu Catalunya obliga a deixar disputes internes de banda i fer pinya respecte de tot allò nostre amenaçat de supervivència. Tant si entrem en escenari de declaració d’independència, de 155 o de tot alhora, ara no toca discutir la gestió de tal o qual conselleria, si el nou serial de TV3 és un nyap o si aquella escola és la més fluixa de la comarca. Ara cal defensar com un sol home les institucions, els mitjans de comunicació públics, el model d’ensenyament i tot el que l’enemic converteixi en munició per als seus interessos. El mateix per a l’esport. Baralla’t per un rebot o discuteix si era penal, però no oblidis que el model genuí de l’esport català és un dels grans vertebradors socials del país i que, si l’ataquen, l’ataquen sencer. La senyera gegant per la qual el Reus ha estat increïblement expedientat és meva molt per sobre que em tiri més el Nàstic.

També seria aquest el moment d’aparcar judicis a la directiva del Barça si no fos que la remota possibilitat de no saber estar a l’altura del lligam històric del club amb el catalanisme ha estat el camí escollit. Ara ja no és la tebior respecte del procés o l’ambigüitat vers la independència, ara és el negar pancartes per la llibertat dels Jordis Sànchez i Cuixart, empresonats per la mateixa desraó que ens poden tancar a vostè o a mi. Dimecres passat al Camp Nou l’excusa va ser la UEFA, i abans-d’ahir al Palau, que no s’havia demanat el permís que marca la llei de l’esport. És clar, com que aquesta junta té un expedient immaculat davant la justícia, com que el Barça no és avui un club condemnat per obra i gràcia de Bartomeu, gosen filar prim fins a l’última lletra petita de la llei. Talment com el PP i companyia, de qui la cúpula blaugrana en sembla col·laboracionista. Indigna que no fa pas tant cerquessin suport popular denunciant una mà negra contra el Barça i que, ara que el monstre és sencer i ens ataca a tots, neguin l’expressió del poble.