Ni solar ni jardí

En una època en què les opi­ni­ons més pre­ua­des viuen ins­tal·lades en el blanc o el negre, en què s’apre­cia per sobre de totes les coses la valo­ració extrema, estri­dent i que con­vida a la tensió i a la polèmica, convé rei­vin­di­car el ter­ri­tori del gris, aquell espai no tan gla­murós, no tan xocant, però on habi­tu­al­ment solem tro­bar mol­tes veri­tats. I el Barça, com gran part del món del fut­bol, viu envol­tat de cor­rents d’eufòria i de depressió a parts iguals. O tot o res. I no és fàcil ser imper­me­a­ble en una ciu­tat que res­pira el club a cada can­to­nada. Fa dos dies la Masia era un solar. No hi havia futur. Avui, és un jardí exu­be­rant. El filial a segona, el debut de Cucu­re­lla, fit­xat­ges com el d’Arnaiz, l’actu­ació dels blau­grana en el mun­dial sub-17... Hi ha vida. Però el que veri­ta­ble­ment hi ha d’haver és calma. De juga­dors amb talent, mai en fal­ta­ran en un país que apre­cia el joc, en què, mal­grat l’evo­lució de la soci­e­tat i de les for­mes d’entre­te­ni­ment dels joves, la pilota segueix sent una eina vehi­cu­lar. És cul­tu­ral. Però a més del talent hi ha d’haver un pro­jecte comú, un com­promís mutu entre els nois i el club, una sen­si­bi­li­tat per enten­dre els ter­mi­nis i que un fut­bo­lista amb l’esquena ampla per ser impor­tant en el Barça no sem­pre neix de la nit al dia. Els pre­des­ti­nats són pocs. Molt pocs. De Messi, en neix un cada 100 anys. La resta, paciència. La que van tenir Xavi i Ini­esta. La que està tenint Sergi Roberto. O la que no va tenir Thi­ago Alcántara. L’escala es puja graó a graó, i l’ascen­sor és una metàfora enga­nyosa. Ni tot és blanc, ni tot és negre. S’ha de cami­nar. I el camí a vega­des és llarg, però les vis­tes pot­ser ho merei­xen. Evi­dent­ment, el Barça ha de tenir una aposta ferma, demos­trar que el pont entre el Mini i el Camp Nou és real, però també ha de comp­tar amb la com­pli­ci­tat del noi i de la família. Com la de Car­les Aleñá, símbol de la resistència en una època en què molts trien la sal­vació de la Pre­mier, per talent indis­cu­ti­ble, però també per sen­si­bi­li­tat fut­bolística. Sen­tir el pro­jecte, la manera de jugar i enten­dre un procés en què hi ha moments millors i pit­jors, acce­le­ra­des i fre­na­des, en què el gris és el més nor­mal.