Aquestes darreres setmanes hi ha hagut moviment de banquetes en el futbol de base de can Barça. El primer a marxar va ser Quique Álvarez, entrenador del juvenil B, que va fer les maletes cap a Vila-real per fer d’ajudant de Javi Calleja, el nou inquilí del Madrigal. Aquesta setmana, els tècnics del juvenil A, Gabri i Jorquera, han fitxat pel Sió, de la primera divisió suïssa. Avui parlarem d’entrenadors. I del Barça. I del mètode que va convertir el club en la referència mundial del sector de la pilota. I del futur.

Un dels grans èxits de Johan Cruyff va ser transmetre als seus futbolistes l’amor per la professió. L’especial mirada del geni holandès va captivar diferents generacions de jugadors que, una vegada van deixar de xutar la pilota, van voler seguir lligats al futbol com a tècnics. La llista és llarguíssima, començant per Valverde (Barça), Zubizarreta (Olympique de Marsella), Koeman (fins aquesta setmana, Everton), Eusebio (Real Sociedad), Goikoetxea (Osasuna), Laudrup (Al-Rayyan), Bakero (estructura tècnica del Barça), Begiristain (Manchester City), Hagi (Viitorul), Prosinecki (selecció de l’Azerbaidjan), Unzué (Celta), Kodro (Servette), Lopetegui (selecció espanyola), Busquets (Barcelona B), Juan Carlos, Nadal, Stòitxkov, Serna, Abelardo (aquests últims sense equip)... entre molts d’altres, per exemple; aquells nanos de la casa que van aprendre a jugar a futbol sota l’exclusiu mètode cruyffista i que avui es mouen en la primera línia futbolística mundial, a més d’Òscar Álvarez, Gabri i Jorquera, com Guardiola (Manchester City), Amor (estructura tècnica del Barcelona), Òscar (Saint Ettienne), Jordi Cruyff (Maccabi Tel-Aviv), Celades (selecció espanyola sub-21), Gerard (Barcelona B), Christiansen (Leeds), Milla (selecció d’Indonèsia), Cembranos (Rayo B), Pablo Sanz (selecció espanyola absoluta), Cristóbal (Deportivo), Kike Cárcel (Girona), Xavi Roca (AEK Làrnaca), Sergi i Ferrer (tots dos sense equip professional ara mateix)... entre d’altres. I Luis Enrique, és clar, tot i que no va estar a les ordres de Cruyff com a jugador, se sumaria a la llarga llista exposada en aquesta tribuna perquè va créixer en el llenguatge exclusiu de l’entitat com a entrenador del filial.

Tots ells, segur, es van enamorar de l’ofici de fer de mestre de futbolistes, que, si m’ho permeteu, no és el mateix que fer d’entrenador. I, evidentment, com passa en tots els àmbits de la vida, hi ha persones amb més o menys capacitats per treure més o menys rendiment dels seus coneixements. Precisament per això el Barça hauria de tenir la seva pròpia escola de tècnics, però, en la seva absència, cal que estigui atent per detectar on és el talent de la seva gent. No tots valen, però sí que n’hi ha alguns amb grans virtuts per formar part del futur de l’entitat sent fidels al mètode que ha fet sentir orgullosos tots els barcelonistes. Tenir les seves idees voltant pel món no té preu...

Que Quique, Gabri o Jorquera marxin és una bona notícia per a l’entitat. És evident que, ara mateix, ningú no pensa en ells com a entrenador del primer equip del Barça malgrat que tothom te clar que formen part del patrimoni del club. Han de fer camí i guanyar-se el dret a tornar. Com tots els noms propis exposats en aquesta pàgina. I potser Xavi, que qui sap què pot passar amb ell quan acabi de jugar. Podem parlar dels mil fitxatges dels futbolistes que acostumen a ser portada dels diaris esportius però, amb tots els respectes, aquest no és el camí, perquè preservar la idea més enllà dels jugadors hauria de ser la prioritat número u d’aquesta i de totes les juntes directives del F C Barcelona.