De bojos
Encara no s’ha jugat ni una quarta part del campionat de lliga i quatre equips de primera divisió ja han canviat d’entrenador. I no ens hauria d’estranyar gens que en els pròxims dies en caigués algun altre.
De moment ja hi ha hagut canvis a la banqueta de l’Alavés, el Vila-real, Las Palmas i el Deportivo de la Corunya, i tot indica que la del Màlaga podria ser la següent.
No tinc gaire clar si aquest ritme vertiginós es mantindrà en les properes jornades, però si fos així i es mantingués aquesta mitjana, ens n’aniríem als disset o divuit canvis de tècnic, com a mínim, d’aquí al final de la temporada.
Ja sabem que la lliga espanyola ens té acostumats a aquestes coses. Diríem que en la cultura futbolística de les competicions dels països llatins –a Itàlia passa tres quarts del mateix– és costum tenir la mà nerviosa a l’hora de fitxar i destituir entrenadors, i darrerament aquest impuls, sovint incontrolable, fins i tot s’ha estès a competicions en què abans els tècnics gairebé s’eternitzaven en els clubs i eren tot un exemple, com era el cas d’Anglaterra.
Ara bé, una cosa és ser una competició on tradicionalment els tècnics no s’estan gaire temps en el càrrec i una altra, la bogeria d’aquests darrers anys. I és que la temporada passada, sense anar més lluny, fins a vuit clubs van acabar la competició espanyola amb un entrenador que no va començar el campionat, i cinc d’aquests en van arribar a tenir tres durant tota la temporada. És a dir, fins a vint-i-un entrenadors diferents repartits entre només vuit equips.
Això vol dir, per tant, que estem parlant simplement d’una febre passatgera o aquesta tendència difícilment disminuirà en els pròxims anys? Hi ha realment possibilitats d’invertir aquesta dinàmica o és molt complicat? Doncs certament fa tota la impressió que a curt i mitjà termini no serà així, i que a menys, segur que no hi anirà.
L’augment de la professionalització dels clubs, encara que sembli un contrasentit i tot i que hauria de ser al revés, amb uns pressupostos econòmics cada cop més alts, la propietat de molts d’aquests en mans d’un o pocs accionistes, afegit a l’habitual falta de paciència quan els resultats no són els que es voldrien i a la poca o nul·la confiança per mantenir un projecte esportiu determinat en són els principals factors, d’aquesta situació.
I és que si abans ja hi havia poca tranquil·litat i estabilitat a la majoria dels clubs per tal de mantenir un entrenador, ara amb la pressió i el nerviosisme actuals que els equips pateixen, aquesta gairebé ha desaparegut.