Encara no s’ha jugat ni una quarta part del cam­pi­o­nat de lliga i qua­tre equips de pri­mera divisió ja han can­viat d’entre­na­dor. I no ens hau­ria d’estra­nyar gens que en els pròxims dies en caigués algun altre.

De moment ja hi ha hagut can­vis a la ban­queta de l’Alavés, el Vila-real, Las Pal­mas i el Depor­tivo de la Coru­nya, i tot indica que la del Màlaga podria ser la següent.

No tinc gaire clar si aquest ritme ver­ti­ginós es man­tindrà en les pro­pe­res jor­na­des, però si fos així i es man­tingués aquesta mit­jana, ens n’aniríem als dis­set o divuit can­vis de tècnic, com a mínim, d’aquí al final de la tem­po­rada.

Ja sabem que la lliga espa­nyola ens té acos­tu­mats a aques­tes coses. Diríem que en la cul­tura fut­bolística de les com­pe­ti­ci­ons dels països lla­tins –a Itàlia passa tres quarts del mateix– és cos­tum tenir la mà ner­vi­osa a l’hora de fit­xar i des­ti­tuir entre­na­dors, i dar­re­ra­ment aquest impuls, sovint incon­tro­la­ble, fins i tot s’ha estès a com­pe­ti­ci­ons en què abans els tècnics gai­rebé s’eter­nit­za­ven en els clubs i eren tot un exem­ple, com era el cas d’Angla­terra.

Ara bé, una cosa és ser una com­pe­tició on tra­di­ci­o­nal­ment els tècnics no s’estan gaire temps en el càrrec i una altra, la boge­ria d’aquests dar­rers anys. I és que la tem­po­rada pas­sada, sense anar més lluny, fins a vuit clubs van aca­bar la com­pe­tició espa­nyola amb un entre­na­dor que no va començar el cam­pi­o­nat, i cinc d’aquests en van arri­bar a tenir tres durant tota la tem­po­rada. És a dir, fins a vint-i-un entre­na­dors dife­rents repar­tits entre només vuit equips.

Això vol dir, per tant, que estem par­lant sim­ple­ment d’una febre pas­sat­gera o aquesta tendència difícil­ment dis­mi­nuirà en els pròxims anys? Hi ha real­ment pos­si­bi­li­tats d’inver­tir aquesta dinàmica o és molt com­pli­cat? Doncs cer­ta­ment fa tota la impressió que a curt i mitjà ter­mini no serà així, i que a menys, segur que no hi anirà.

L’aug­ment de la pro­fes­si­o­na­lit­zació dels clubs, encara que sem­bli un con­tra­sen­tit i tot i que hau­ria de ser al revés, amb uns pres­su­pos­tos econòmics cada cop més alts, la pro­pi­e­tat de molts d’aquests en mans d’un o pocs acci­o­nis­tes, afe­git a l’habi­tual falta de paciència quan els resul­tats no són els que es vol­drien i a la poca o nul·la con­fiança per man­te­nir un pro­jecte espor­tiu deter­mi­nat en són els prin­ci­pals fac­tors, d’aquesta situ­ació.

I és que si abans ja hi havia poca tran­quil·litat i esta­bi­li­tat a la majo­ria dels clubs per tal de man­te­nir un entre­na­dor, ara amb la pressió i el ner­vi­o­sisme actu­als que els equips patei­xen, aquesta gai­rebé ha des­a­pa­re­gut.