La Cort de la Unió Europea ha pres una decisió, segons la qual el joc de cartes del bridge no pot ser considerat de manera legal un esport. La decisió nega una demanda de l’English Bridge Union, que reclamava que el bridge fos considerat un “esport mental” per tal de poder acollir-se així a les mesures fiscals favorables que els esports tenen a Anglaterra. Com que el Regne Unit ja ha votat abandonar la Unió Europea, però encara no l’ha abandonat de manera efectiva perquè no se sap com acabarà el Brexit, la decisió del tribunal és plenament aplicable.

Les autoritats fiscals britàniques s’havien negat a considerar el bridge com un esport, perquè “està caracteritzat per un element físic que apareix com a negligible”. La decisió indicava que hi ha d’haver elements físics importants en joc per poder considerar una activitat com activitat esportiva.

La decisió és un precedent remarcable, sobretot per la qüestió dels anomenats eSports, tan de moda darrerament. El bridge és un joc de cartes amb baralla anglesa, consistent a guanyar o prendre cartes, que s’hi juga amb quatre participants. És un joc remotament semblant a la brisca i, efectivament, no incorpora una gran activitat física.

Però aquest és el cas també dels eSports, competicions de jocs electrònics que simulen esports reals. Certament, els seus jugadors són molt més moguts que els dels jocs de cartes i poden acompanyar el moviment dels seus comandaments de moviments físics. Però si hem de fer cas de la definició acceptada per la cort europea de justícia serà complicat que es puga considerar un esport. Legalment parlant. Amb la qual cosa no sé què acabarà passant amb tota aquesta fal·lera que hi ha ara en el sentit que els eSports podrien incorporar-se i tot als Jocs Olímpics. Dit tot això, el concepte d’esport mental m’agrada molt. Em fa sentir campió, com si diguérem.