El sentimentalisme no se li posa bé, al Barça. Potser que es vagin acabant els partits contra rivals amb implicació emocional d’Ernesto Valverde. No se sap si l’ara tècnic del Barça s’estova contra els seus antics equips amb tants agraïments i tan bones paraules o obsequis com el que ahir li van fer a l’estadi Giorgios Karaiskakis. Però sí que sembla més evident que el seu equip o bé s’afluixa, com dissabte a San Mamés, o bé s’ofusca, com ahir a Atenes. I ni una cosa ni l’altra el caracteritzaven fins ara en la magnífica trajectòria en la lliga i en la Champions. Contra el seu exequip basc, el tècnic no va saber mantenir la cohesió entre línies que el Barça havia exhibit com una de les millors virtuts en la seva bona ratxa en la lliga. I contra l’Olympiacòs, no va semblar que Valverde encertés el millor plantejament perquè el Barça explotés les seves debilitats, que són moltes.

Fa quinze dies al Camp Nou, el Barça va passar per sobre de l’Olympiacòs defensiu gràcies a un joc combinatori, dinàmic i profund. Si la golejada no va ser d’escàndol va ser perquè Piqué es va equivocar i va deixar l’equip amb deu. Per jugar a Atenes, Valverde va canviar no només d’alineació, sinó de dibuix, amb un 4-4-2 acadèmic per a equips que volen mantenir un mig del camp de contenció. Un plantejament més reactiu que propositiu. Els quatre no mitjos no formaven un rombe, com les vegades en què Messi n’ha estat el vèrtex i davant seu tenia dos davanters. Ahir eren quatre mitjos en línia, amb Sergio Busquets i Paulinho per dins formant un doble pivot i Sergi Roberto i Denis com a interiors. Les línies blaugrana eren més planes i, efectivament, el seu joc va ser molt pla. L’equip de Takis Lemonis va ser el mateix equip limitat del Camp Nou, encara que l’escalfor del públic pugui semblar que el fa ser més del que és realment.

Ni la planícia blaugrana ni l’aparent ferocitat local van impedir que es veiés la realitat. Que el Barça, tot i no jugar com li convenia més, podia guanyar tranquil·lament el partit. Només li calia una mica de malícia en atac, encara que li faltés en la construcció del joc. Però ni això no va tenir. Va semblar, com amb l’expulsió de Piqué al Camp Nou, que un fet circumstancial podia canviar el rumb del partit. La lesió de Sergi Roberto el dia que tornava al mig del camp (i que estava sent el millor dels quatre migcampistes) va propiciar l’entrada de Deulofeu, que havia estat el sacrificat feia quinze dies quan estava sent el millor de l’equip. Amb ell, Valverde podia recuperar el 4-3-3, que semblava millor per atacar el plantejament dels locals.

Amb Deulofeu l’equip es va esmolar una mica més per la banda esquerra. Però el joc no va fluir en cap moment com sí que ho havia fet en la cita anterior. I comença a no semblar casualitat que aquest símptoma comenci a anar relacionat amb l’absència d’Andrés Iniesta de les alineacions. I tot i això, el Barça va tenir ocasions de gol, per pura inèrcia de la superioritat tècnica dels seus jugadors. No hi va haver manera. El Barça va perdre una magnífica oportunitat per deixar quasi enllestida la classificació com a primer de grup. Però també comença a donar senyals que el seu joc està perdent fiabilitat. Esperem que només sigui una qüestió de sentimentalisme sobrevingut.