Humilitat
Les festes de Sant Narcís, malgrat no haver vist un gironí militant com Puigdemont proclamant obertament la independència, van ser completes: el Girona va guanyar el Madrid i va deixar el Barça a vuit punts dels blancs. Els tercios de Flandes no van ocupar la ciutat. Al final del partit, un dels botxins, el davanter Cristhian Stuani, penjava a Twitter una fotografia amb el seu heroi de petit, ni més ni menys que el tècnic Zinedine Zidane, que havia presenciat des de la banqueta com s’enfonsava el transatlàntic blanc a Montilivi. És una fotografia que em permet fer algunes reflexions.
Hi ha entrenadors que s’han guanyat l’autoritat essent grans teòrics, Juanma Lillo per exemple; d’altres, com Zizou, que ho han fet primer sobre el terreny de joc. I, de fet, en vestidors carregats d’estrelles i egos, com el del Real Madrid, és gairebé més necessària una figura com la del francès que no un perfil més academicista, l’etapa de jugador del qual hagi passat més desapercebuda. Com Pep Guardiola, si a Zidane li surten bé les coses pot marcar una etapa a la banqueta del Santiago Bernabéu i pot convertir-se en un referent internacional, ara com a entrenador.
M’agrada el somriure sincer de Zidane mentre abraça Stuani, sabedor que pel davanter de Girona aquell partit havia estat un dels més importants de la seva carrera. L’equip més dèbil de primera, a priori, havia trencat tots els esquemes gràcies al coratge, al joc en equip i, sobretot, al fet de creure’s el projecte futbolístic que havia desplegat des del principi del partit. Les estrelles de Zidane no havien pogut intimidar-los; lliçó d’humilitat. Sortosament, el futbol no és una ciència exacta i, malgrat que l’atzar cada dia es pot controlar més gràcies a la tecnologia, les sorpreses també són possibles.
El somriure humil de Zidane va ser el major reconeixement al treball dels homes de Machín: van creure’s la gesta i van acabar essent millors. Aquest diumenge el Girona es desplaça a València per jugar contra el Llevant; ha de tornar a pensar en una realitat on cada partit és una final, on amb molta probabilitat es poden escapar punts a tots els camps de primera. Però els de Machín ja tenen una obra d’art on emmirallar-se quan busquin la inspiració, quan la lliga es torni feixuga i pugui arribar el pessimisme. La victòria del dia de Sant Narcís va ser completa, antològica i carregada d’èpica. De fet, són aquests episodis els que escriuen la història dels clubs, malgrat que el dia a dia pot ser molt més prosaic.