Fut­bol del segle XXI en un con­text social de fa cin­quanta anys. Al Camp Nou ja no hi juguen Rexach, Tor­res ni Martí Filo­sia, però la flaire del fran­quisme ha tor­nat a l’ambi­ent. La lli­ber­tat és un dret, però hi ha llocs i moments en què és una con­questa. En aquesta lluita està posada Cata­lu­nya fa temps. “Lli­ber­tat!” va ser ahir el crit que es va sen­tir més al camp del Barça, esce­nari on històrica­ment han con­vis­cut el viatge del club i els anhels del poble català. Però la lli­ber­tat que es va dema­nar ahir al Camp Nou, com al Palau Blau­grana i a molts camps i pave­llons de l’esport català, no era la genèrica com a poble que s’està gua­nyant des de fa temps. Era una lli­ber­tat més con­creta, estricta i lamen­ta­ble en un estat que encara es diu democràtic. La lli­ber­tat dels empre­so­nats per les seves idees. La lli­ber­tat que ja ha dei­xat de ser un dret. La lli­ber­tat que ara ha de ser la con­questa dels inde­pen­den­tis­tes i també dels que sim­ple­ment són demòcra­tes. Una aspi­ració que enllaça direc­ta­ment amb l’època de la dic­ta­dura fran­quista. En aque­lla època també hi havia par­tits de fut­bol i la lli­ber­tat també era una rei­vin­di­cació que va tro­bar un alta­veu al Camp Nou en els últims anys de la dic­ta­dura.

La nit plu­josa d’ahir al Camp Nou era, encara que no ho sem­bli pel con­text polític, de l’any 2017. Fut­bol d’avui en con­di­ci­ons soci­als de fa cin­quanta anys. Per això últi­ma­ment costa tant des­con­nec­tar-se de la rea­li­tat i con­nec­tar-se als par­tits del Barça. No crec que només em passi a mi. De fet, tots ple­gats ahir estàvem pen­dents, men­tre el par­tit ja s’estava jugant, de com es desen­vo­lu­pa­ria la part rei­vin­di­ca­tiva. No hi va haver la coor­di­nació que es va exhi­bir al Palau Blau­grana, però els crits de “lli­ber­tat!” van sonar alts i clars. El Barça va com­plir un cop més, i ahir sí que tocava sobre­tot això, d’alta­veu de la soci­e­tat cata­lana cap al món.

Els minuts de rei­vin­di­cació van coin­ci­dir amb els millors moments fut­bolístics del Barça. L’equip de Val­verde va fer una gran posada en escena. Un joc ràpid, vibrant, pro­fund i amb oca­si­ons de gol. Segu­ra­ment hi té a veure el fet que es va des­ple­gar a par­tir d’un dibuix sen­si­ble­ment dife­rent al de feia tres dies a Ate­nes. Per fer-ho sen­zill diguem que tots dos esque­mes van ser un 4-4-2. El d’Ate­nes, però, era amb una línia de mit­jos plana, amb tots qua­tre inte­grants a la mateixa altura. El d’ahir era un retorn al 4-4-2 en què el quart mig­cam­pista és Messi situat com a punta del rombe de la línia de mit­jos. Els altres tres eren els de l’equip titu­lar. L’equip va notar per a bé les dues coses, el dibuix i els inte­grants. El Sevi­lla de Berizzo no tenia ni la pilota ni el con­trol de la situ­ació. Els blau­grana supera­ven els sevi­llans en els duels indi­vi­du­als pre­pa­rats per l’entre­na­dor argentí, i també el duel col·lec­tiu. L’únic defecte dels cata­lans va ser que no van tra­duir en gols aquest domini. Només un, el de Paco Alcácer, la nove­tat d’ahir en el càsting per acom­pa­nyar Messi i Suárez en atac i fer de quart mig­cam­pista en defensa. Va com­plir molt bé. El juga­dor com­ple­men­tari va aca­bar sent ahir el pro­ta­go­nista.

L’equip va bai­xar de nivell després del seu gol. I tam­poc no va ser perquè el Sevi­lla tingués una reacció ful­gu­rant.

En la segona part sí que els anda­lu­sos van tenir més presència escènica i el Barça es va des­di­bui­xar. El gol de l’empat va ser a pilota atu­rada, però es veia a venir. El Barça tor­nava a estar immers en una segona part com les últi­mes, a Bil­bao i a Ate­nes. Va ser el moment en què Val­verde es va girar cap a la ban­queta. Ini­esta va dei­xar el seu lloc a Pau­linho, i sort que Alcácer va fer ser­vir el seu olfacte de davan­ter cen­tre, a falta del de Suárez, abans d’esgo­tar l’aire dels pul­mons i ser can­viat. El seu segon gol va per­me­tre al Barça arri­bar a la riba de la victòria. Li va cos­tar, perquè el Sevi­lla encara té coses d’equip com­pe­ti­tiu. El Barça de Val­verde també ho és. Això diuen els resul­tats.